Tierra firme

115 MIN. Espanya (2017)

Tierra firme

Direcció: Carlos Marqués-Marcet

Guió: Carlos Marqués-Marcet, Jules Nurrish

Amb: Oona Chaplin, Natalia Tena, David Verdaguer, Trevor White, Geraldine Chaplin, Lara Rossi

Crítica de cinema
Paula Arantzazu Ruiz

‘Tierra firme’, maternitat a tres bandes

Després de radiografiar les relacions a distància i la incomunicació de la parella contemporània a 10.000 km (2014), Carlos Marqués-Marcet torna a demostrar a Tierra firme el seu bon radar creatiu per escollir els temes de les seves pel·lícules.


Perquè, a Tierra firme, Marqués-Marcet se centra altre cop en les metamorfosis dels models de relacions sentimentals actuals, però si en la seva opera prima reflexionava sobre l’amor líquid del segle XXI, afectat per les incerteses dels temps moderns, en el seu segon llarg el conflicte pren la forma d’un triangle amorós ancorat en un vaixell en un canal de Londres, una mena d’illa flotant que trontolla quan una de les dues xicotes d'una parella es deixa portar pels instints maternals i l’altra navega cap a l’altre costat. El gran nus del film, així doncs, parla de les implicacions de fer-se gran a partir de la qüestió de tenir fills, que aquí es transforma en un desig estrany que acosta i separa l’Eva (Oona Chaplin), la Kat (Natalia Tena) i el Roger (David Verdaguer): la primera vol ser mare, la segona, la seva nòvia, no ho té gaire clar, i el noi, amic de la Kat, es transforma en la figura del donant que a poc a poc va fent seu un rol de pare que ningú li ha demanat. Tot comença com un joc, però acaba convertit en un drama.


La mateixa pel·lícula, de fet, transita d’un terreny a l’altre, de la comèdia de diàlegs àgils al melodrama malenconiós, en paral·lel a l’arc de transformació dels personatges, com si el film s'adonés que la qüestió de ser mare i ser pare no és cap acudit. Hi ha una seqüència clau, en aquest sentit, que recondueix el treball, un sopar que tenen la parella de noies i el Roger amb la mare de l’Eva (Geraldine Chaplin) i on s’estableix un cara a cara generacional que, de sobte, cau com una galleda d’aigua freda.


I si la visió externa que ofereix el personatge de Geraldine sobre aquest pacte a tres porta els protagonistes a tocar de peus a terra, és a partir també d’aquesta escena quan les fissures es fan patents.


D’una banda, desapareix l’equilibri de forces del triangle format per l’Eva, la Kat i el Roger, que es mostra per fi no com un polígon regular sinó com una relació on el desig de ser mare de la primera eclipsa tots els anhels de la resta. No hi ha cap tipus de diàleg entre l’Eva i la Kat, que depèn dels instints maternals de la seva companya, mentre que les pretensions del Roger tampoc queden reflectides com a legítimes. Més aviat el contrari. Com a conseqüència, el desenllaç no pot veure’s de cap altra manera que com a corol·lari agredolç, i no tant per dibuixar un final d’acord amb les tensions que es desencadenen com perquè sembla que no hi ha hagut cap voluntat de projecte en comú. Potser perquè, al cap i a la fi, tampoc era el que es volia.