Tiempo después

95 MIN. Espanya (2018)

Tiempo después

Direcció: José Luis Cuerda

Guió: José Luis Cuerda

Amb: Blanca Suárez, Roberto Álamo, Arturo Valls, Miguel Rellán, Carlos Areces, Antonio de la Torre, Joaquín Reyes, Raúl Cimas, Berto Romero

Crítica de cinema
Paula Arantzazu Ruiz

'Tiempo después', l'humor agitador i desencantat de José Luis Cuerda

A punt de fer trenta anys com una de les grans cintes de culte de l’humor espanyol, Amanece que no es poco (1989) va ser rebuda en el seu moment com a raresa, impossible de categoritzar en una escena dominada per les comèdies madrilenyes d’embolics sentimentals i les adaptacions d’obres acadèmiques. Malgrat el pas del temps, l’esbojarrament mesetari de José Luis Cuerda continua inclassificable i també, cal dir-ho, en plena forma. I no només perquè Amanece que no es poco es manté imbatible en matèria de rialles absurdes, sinó perquè a Tiempo después, una mena d’epíleg de la trilogia també formada per Total (1983) i Así en el cielo como en la tierra (1995), Cuerda demostra que el pes dels anys no afecta gens ni mica la seva creativitat en matèria de diàlegs impossibles com tampoc les ganes de sacsejar el pensament únic.

Tiempo después ens parla d’un futur distòpic en què tot, d’altra banda, és anacrònic. L’establishment i la gent amb recursos viu en un gran edifici autosuficient –suma dels dos millors exemples d’arquitectura brutalista i utòpica de Madrid: la Corona de Espinas, de Fernando Higueras, i les Torres Blancas, de Sáenz de Oiza–, mentre que el proletariat fa el que pot en un bosc enmig del desert ¿manxec? de l’existència. Rei, polítics, religiosos, la Benemérita i altra fauna casposa gaudeixen dels beneficis de classe en aquesta sumptuosa edificació fins que un dia apareix l’inevitable element disruptiu, un innocent suc de llimona, fresc i àcid, i amb la capacitat de capgirar les coses, potser de corrompre-ho tot.

Tot i el reguitzell de còmics que desfilen per la pel·lícula –des dels sorprenents Roberto Álamo i Blanca Suárez fins a Arturo Valls, Berto Romero, clàssics com Miguel Rellán o bona part dels Chanantes– i l’ànim agitador del treball, la crida a la insurrecció de Tiempo después està plena de malenconia, com si en última instància tot no fos més que un miratge, i tota revolució, un cop lampedusià condemnat a la repetició infinita. Segurament la metàfora política que dibuixa Cuerda no és gaire subtil, però Tiempo después ha de veure’s com a monument i corol·lari del seu estil, com a plasmació, entre la ironia i la tristor, de la seva visió desencantada d’un país on gairebé no ha canviat res en molt de temps.