Thor: Ragnarok

130 MIN. Estats Units (2017)

Thor: Ragnarok

Direcció: Taika Waititi

Guió: Eric Pearson

Amb: Chris Hemsworth, Tom Hiddleston, Cate Blanchett, Anthony Hopkins, Mark Ruffalo, Tessa Thompson

Crítica de cinema
Xavi Sánchez Pons

Amb 'Thor: Ragnarok' es produeix el miracle

Quan li ha tocat encapçalar la festa, Thor ha estat el superheroi de la Marvel menys lluït. La cosa començava mig bé amb una pel·lícula plena d’encant pulp i d’aires shakespearians dirigida per Kenneth Branagh que recordava el Flash Gordon de Dino De Laurentiis. I poc després es torçava en una segona part fallida amb un dels clímaxs finals més caòtics i mal resolts de la història recent del gènere, que, en un altre temps no gaire llunyà, hauria enfonsat la saga. Ara bé, tots els films actuals de la Marvel estan connectats i formen part d’un univers expandit –l’última revolució en el setè art i en el cinema comercial–, i el xou havia de continuar per no malmetre el pla quinquennal de la productora. Per això tenim aquí una nova seqüela que, ara sí, demostra que el déu del tro s’ho sap muntar bé en solitari.

A Thor: Ragnarok es produeix un miracle: es nota que hi ha un director amb personalitat darrere dels 180 milions de pressupost i de la naturalesa de producte d’encàrrec. Taika Waititi, un cineasta indie amb diversos hits a petita escala (val molt la pena rescatar el trio que formen Boy, El que fem a les ombres i Hunt for the wilderpeople), aconsegueix aportar la calidesa, la diversió i la frescor inherents a la seva obra al món del fornit superheroi. És més, fins i tot la iconografia artesanal pròpia de Waititi, considerat el Wes Anderson neozelandès, està present aquí en el disseny de vestuari i de producció, i en la paleta de colors vius, gairebé tribals i de fantasia que utilitza el director de fotografia basc Javier Aguirresarobe.

El to emprat en la tercera entrega de Thor és clarament aventurer i disbauxat, però això no vol dir que es descuidin la història, la posada en escena i els personatges. L’acció és polida i no tendeix mai a l’excés –fet raríssim en un blockbuster–, l’estira-i-arronsa còmic entre el trio format per Thor, Loki i Hulk és una troballa i alhora desmitifica el cànon masculí superheroic, la dolenta que hi apareix és de luxe (l’Hela de Cate Blanchett enamora amb la seva manera de caminar sinuosa), i el film posseeix una nòmina de secundaris interpretats per Jeff Goldblum (un DJ i magnat galàctic), Tessa Thompson (una valquíria mercenària) i el mateix Waititi (un home de pedra anomenat Korg) carregats de carisma que furten les escenes on apareixen.

Thor: Ragnarok juga a la lliga del nou cinema de barri amb ànima; als seus fotogrames es dibuixen homenatges a l’exquisida Lluita de titans sorgida de la imaginació de Ray Harryhausen i a un producte d’explotació tan reivindicable com Arena, ring de les galàxies. I és que ja fa unes quantes dècades que Hollywood es gasta milionades per reproduir l’esperit de produccions fantàstiques que als setanta i vuitanta eren carn de programes dobles. Mentre siguin com aquest Thor, tot bé.