¿Pot una pel·lícula explicitar, encara que sigui de manera inconscient, les seves pròpies inseguretats? Thelma, quart film de Joachim Trier, un cineasta noruec que comparteix llaços familiars i cognom amb un altre famós director danès, té en el seu centre a una jove universitària en conflicte amb la seva pròpia naturalesa. De la mateixa manera, la pel·lícula lluita amb ella mateixa, dubtant entre el realisme gèlid, que tan bons resultats va donar a Oslo, 31 d’agost, i el gènere fantàstic, amb el qual flirteja però al qual manté frustrantment a ratlla.
Eili Harboe compon de manera prodigiosa un personatge femení en trànsit: en allunyar-se de l’opressiva llar familiar, la Thelma descobreix una nova identitat (personal, sexual) que fa aflorar un poder adormit al seu interior. El film se situa tímidament al costat d’altres relats en què el despertar vital de les seves joves heroïnes coincideix amb la revelació d’un do sobrenatural i incontrolable: de Carrie a la novel·la de ciència-ficció feminista The power, passant per versions més generalistes de l’arquetip, com la Rogue de X-Men o l’Elsa de Frozen. Com el film de Disney, Thelma es desenvolupa, en part, en un paisatge nevat que està en consonància amb l’aridesa emocional de la història. Una aridesa que, al final, acaba ofegant tot rastre de vida; com els peixos atrapats, a l’inici del film, sota la superfície d’un llac gelat.
