Crítica de cinema
Cultura Cinema 09/05/2018

‘The wall’, les raons d’un franctirador

Gerard Casau
1 min

El 1934 John Ford va estrenar La patrulla perduda, en què uns soldats britànics extraviats en el desert mesopotàmic durant la I Guerra Mundial són assassinats un per un per un enemic que es manté invisible en tot moment, però que reconeixem com l'Altre, el que pensa diferent. Vuitanta anys després arriba The wall per dir-nos que el nom del conflicte bèl·lic pot haver canviat, però l'amenaça continua sense tenir cara. Sí que té religió (islàmica) i una veu gairebé omniscient.

El film transcorre l'any 2007, quan la Guerra de l'Iraq teòricament ja ha acabat però encara aixeca ràfegues de foc, com la que fereix el militar estatunidenc que protagonitza la història, acorralat darrere d'un mur precari per un franctirador que no es mostra però sí que parla a través d'un transmissor, citant Poe i interrogant amb curiositat el seu antagonista. Dirigida i produïda per Doug Liman en una excursió fora de Hollywood, The wall és una peça de càmera en ple desert, més centrada en la fatiga física i mental del personatge central que no en la tensió inherent a la situació, i que assoleix una interessant paradoxa dramàtica: tot i que a través del discurs oral acabem coneixent millor les circumstàncies i les raons del franctirador que no pas les del soldat americà: és aquest qui s'endú l'empatia de l'espectador, perquè el seu és l'únic dolor que veiem a la pantalla.

stats