The square

142 MIN. Suècia, Alemanya, França, Dinamarca (2017)

The square

Direcció: Ruben Östlund

Guió: Ruben Östlund

Amb: Claes Bang, Elisabeth Moss, Dominic West i Terry Notary

Crítica de cinema
Gerard Casau

'The square' o la ridícula impostació del món de l'art

“El quadrat és un santuari de confiança i empatia. Dins seu, tothom comparteix els mateixos drets i obligacions”. Aquesta és la inscripció que acompanya The square, una instal·lació concebuda pel cineasta Ruben Östlund i el productor Kallen Boman l'any 2014, i que delimitava un quadrat en una plaça de la ciutat sueca de Värnamo i instava els vianants a atendre i preocupar-se per qui es col·loqués en el seu interior per demanar ajuda i comprensió. Al cap de poc, però, l'obra va trair el seu caràcter humanitari i va ser transformada pels ciutadans com un punt de promoció egocèntrica per a artistes emergents i similar fauna.

És molt possible que aquest gir en els esdeveniments no agafés per sorpresa Östlund, posseïdor d'una trajectòria de marcat caràcter misantrop. De fet, no seria desgavellat pensar que aquesta banalització de l'espai era justament el que pretenia l'autor, especialista a deixar en evidència la fragilitat del contracte social i les bones maneres. Només cal recordar com a Força major un home abandonava la seva família davant d'una situació potencialment perillosa.

Problemes del Primer Món

Tres anys després de la seva presentació, el projecte de The square ha desembocat en el territori natural de Ruben Östlund, el cinema, i s’ha convertit en la pel·lícula que li ha valgut al director la Palma d'Or a l’últim Festival de Canes. Evidentment, aquesta versió fílmica no neix per reafirmar l'ideari primigeni de l'obra, sinó que prefereix posar-lo en crisi a través de la figura del Christian, el director artístic del museu d'Estocolm que ha comissionat una exposició al voltant del quadrat i que, tot i dominar l'art de la retòrica conceptual, té serioses dificultats per dur a la pràctica l'ideari que defensa en públic: cap de les seves accions és veritablement desinteressada, fins i tot quan ajuda una noia perseguida pel seu violent xicot, congratulant-se més pel xut d'adrenalina que li ha donat fer-se el milhomes que no pas pel gest solidari... Fins que s'adona que ha sigut víctima de la pantomima d'uns lladregots que han aprofitat la situació per desplomar-lo.

El ridícul intrínsec a tot el que rodeja el Christian (Claes Bang, impecable en el seu posat de triomfador progressivament enfonsat en el fang) és el centre de gravetat d'una pel·lícula que comença satiritzant el mercat de l'art contemporani i violentant els seus límits ètics i de correcció, per acabar petant en les tensions entre classes socials que solen alimentar les propostes d'un Östlund que, això sí, es resisteix a renunciar a les maneres burgeses, esquivant l'aprofundiment en els sectors vulnerables que la seva sofisticada posada en escena condemna a ser contraplà genèric en el ritual d'autoflagel·lació dels privilegiats.