The Meyerowitz stories (New and selected)

112 MIN. Estats Units (2017)

The Meyerowitz stories (New and selected)

Direcció: Noah Baumbach

Guió: Noah Baumbach

Amb: Adam Sandler, Ben Stiller, Dustin Hoffman i Elizabeth Marvel Estrena

Crítica de cinema
Gerard Casau

‘The Meyerowitz stories’ o quan la vida no et duu al lloc desitjat

Durant un temps, més o menys en el lustre que separa les estrenes d’Una història de Brooklyn i Greenberg, a Noah Baumbach se’l coneixia com “el coguionista de Wes Anderson”. L’etiqueta no era del tot justa, ja que ell només havia participat en l’escriptura de Life aquatic i de Fantastic Mr. Fox, i la seva filmografia com a director es remunta al 1995, quan va debutar amb Kicking and screaming. Irònicament, The Meyerowitz stories (New and selected), la pel·lícula que pot ampliar la seva base de seguidors arran de l’estrena global a Netflix el 12 d’octubre, té alguns punts de contacte amb una de les obres emblemàtiques del seu amic Anderson, Els Tenenbaum. Una família de genis. A més de compartir la presència de Ben Stiller, tots dos films retraten amb humor i patetisme dramàtic les dificultats de créixer en una família bohèmia i sota la tutela d’un patriarca poc modèlic i desorbitadament exigent.

El pare terrible (i ridícul)

Coneixem unes quantes històries de fills esgarriats per l’ombra d’una figura paterna o materna genial –pensem, per exemple, en l’Ingmar Bergman de Sonata de tardor–, però la proposta de Baumbach no va del tot per aquí. El Harold Meyerowitz que encarna Dustin Hoffman és un artista veterà –d’aquí el parèntesi del títol, que simula una retrospectiva parcial del llinatge familiar– caigut en el semioblit i, potser, no tan genial com ell mateix creu. Aquest fracàs, mai reconegut pel seu ego, és traspassat a uns fills que l’han decebut fugint dels entorns artístics, ja sigui integrant-se en el lucre capitalista (Stiller), deixant en estat letàrgic un innegable talent musical (Adam Sandler: memorable quan improvisa o rememora cançons que són bromes familiars privades) o replegant-se per fer el mínim soroll possible. Aquest últim rol li pertoca a Elizabeth Marvel, germana a l’ombra i, juntament amb Emma Thompson, Grace van Patten i una tan breu com excel·lent Candice Bergen, el contrapunt femení que Baumbach sap que és necessari fins i tot en els seus relats aparentment més patriarcals.


A l’abisme entre generacions s’hi suma l’altra problemàtica predilecta de Baumbach, que a Greenberg s’explicitava en veu alta: com acceptar que la vida no t’ha dut al lloc que havies esperat i desitjat. Però el regust amarg queda en quart minvant perquè The Meyerowitz stories és la pel·lícula en què el director juga més i millor amb el llenguatge de la comèdia, fent que la posada en escena generi gags visuals parant atenció en la manera de córrer dels personatges, en la gestualitat de Stiller quan les circumstàncies el desborden o en l’expressió de Hoffman, orgullós fins i tot quan fa el ridícul presentant-se amb esmòquing a una inauguració on ningú l’ha convidat