The Cloverfield Paradox

102 MIN. Estats Units (2018)

The Cloverfield Paradox

Direcció: Julius Onah

Guió: Oren Uziel

Amb: Daniel Brühl, Gugu Mbatha-Raw, Chris O'Dowd i David Oyelowo

CRÍTICA DE CINEMA
Gerard Casau

'The Cloverfield paradox', la caòtica estrena per sorpresa de Netflix

Ara fa deu anys, un tràiler misteriós feia vibrar una internet que encara estava aprenent el significat de la paraula 'viral': el que mostrava era la gravació amb càmera digital d'una festa, interrompuda per l'estrèpit d'unes explosions que sacsejaven Nova York. L'emissió acabava amb la caiguda del cap de l'Estàtua de la Llibertat en mig d'un carrer, una destrucció que tant podia portar ecos d''El Planeta dels simis' com dels atemptats de l'11-S. Darrere d'aquell projecte hi trobàvem el productor J.J. Abrams, un nom que ja es començava a fer valer com a nou Rei Mides de Hollywood, i la pel·lícula resultant, 'Cloverfield' (aquí estrenada com a 'Monstruós'), es revelà com un encreuament entre el 'kaiju eiga' (o cinema de monstres gegants, amb 'Godzilla' com a màxim exponent) i les estripades formes digitals del 'found footage', molt explotades pel fantàstic del nou mil·lenni.

Tot i que el tràgic desenllaç de la pel·lícula no deixava gaire lloc per una seqüela, el 2016 ens va sorprendre amb l'arribada de 'Carrer Cloverfield 10', una pel·lícula rodada en semi-secret que trencava amb la posada en escena de l'anterior film per aïllar-nos de l'Apocalipsi en un búnquer on John Goodman era l'autèntic monstre. A partir d'aquí la sèrie (i la seva estratègia de promoció) podia anar en qualsevol direcció, però la sorpresa ha sigut majúscula quan, durant la pausa de la SuperBowl, l'espai publicitaria més cotitzat a la televisió americana, Netflix anunciava que estrenaria 'The Cloverfield Paradox' en aquell mateix moment. El cercle es tanca, i si la primera 'Cloverfield' generà anticipació rodejant-se de misteri, ara l'estratègia és que la pel·lícula veu la llum sense que hi hagi hagut temps per crear 'hype'. Tot i que, a la vista dels resultats, hi ha qui ja sospita que això ha sigut una manera de donar embranzida i 'momentum' a un producte que, d'haver-se estrenat en sales, s'hauria estavellat a taquilla.

Dimensions, franquícies i caos

De la mateixa manera que, fins fa poc, ningú sabia res de 'The Cloverfield Paradox', un servidor tampoc sabia que n'escriuria la crítica fins a primera hora del matí d'aquest dilluns, quan una trucada des de la redacció de l'ARA m'encarregava veure i ressenyar la pel·lícula. Dit i fet: esmorzar barallant-se amb els salts del 'streaming' –que encara devia estar lleganyós– i un visionat interromput per diverses tasques domèstiques i parentals. En qualsevol cas, la dispersió de l'experiència va en sintonia amb la caòtica desorientació que afecta el desenvolupament de la pel·lícula. Perquè, a diferència de la notable 'Carrer Cloverfield 10', 'The Cloverfield Paradox' no sembla un 'spin-off' plantejat per oferir una perspectiva diferent de la cinta original. Més aviat, es tracta d'un film de ciència-ficció espacial que conviu de manera poc natural amb l'univers de la franquícia que l'ha absorbit, amb la qual ni tan sols sembla estar sincronitzada cronològicament. De fet, la pel·lícula de Julius Onah connecta millor amb una altra de les passions del seu productor J.J. Abrams: la fricció entre realitats paral·leles; un desordre de partícules que proporciona els moments més delirants i pertorbadors d'una obra que només es pot gaudir si aconseguim saltar els forats que malfereixen el seu cos dramàtic.