CINEMA
XAVI SERRA

El ‘Taxi driver’ del segle XXI?

Lynne Ramsay filma la violenta odissea d’un Joaquin Phoenix en clau d’antiheroi turmentat al ‘thriller’ ‘En realidad, nunca estuviste aquí’, un dels grans triomfadors del Festival de Canes

El ‘Taxi driver’  del segle XXI? / CARAMEL FILMS Zoom

D’on deu venir la fama d’esquerpa i tímida que arrossega Lynne Ramsay? ¿Potser del seu cinema sec i introvertit, escàs en diàlegs i d’imatges poderoses? A Sant Sebastià, on la directora va presentar al setembre En realidad, nunca estuviste aquí, l’escocesa es va mostrar encantadora amb la premsa, sempre riallera i ocurrent, i fins i tot es va atrevir amb el castellà. “Vaig tenir un xicot mallorquí i sovint anàvem a Palma -recorda-. La seva àvia no parlava anglès, però ens vam acabar entenent”.

El seu cinema, però, no té res d’amable. El seu quart llargmetratge, En realidad, nunca estuviste aquí, un relat fosc i violent sobre el segrest d’una nena i l’home que intenta rescatar-la, ha sigut definit per molts com “el Taxi driver del segle XXI”, una comparació que ja té la directora una mica tipa. “Ni que fos la seqüela, oi?”, bromeja. “M’encanta la pel·lícula, esclar, i és un honor que la comparin amb la meva, però no va ser una referència -aclareix-. De fet, el que més vam veure per preparar aquesta pel·lícula van ser documentals. Crec que els paral·lelismes tenen a veure més amb els dos protagonistes, que són dos individus molt imprevisibles, no saps mai per on et poden sortir. Però també era així el personatge de Samantha Morton a Morvern Callar i ningú va dir que fos la nova Travis Bickle”.

El protagonista del film és el Joe, un exmilitar que es mou en les ombres de la gran ciutat. Turmentat pel seu passat violent, no té amics i treballa rescatant noies segrestades. Els seus mètodes són expeditius, brutals, però obté resultats. L’interpreta un Joaquin Phoenix extraordinari en el seu retrat d’un ànima perduda i desesperada, tan letal com fràgil. “No el coneixia, però vaig escriure el guió amb la foto del Joaquin al davant -confessa Ramsay-. Sort que va acceptar! La gent en té una imatge molt fosca però és un gran tipus, molt tendre i divertit. Tot i que la pel·lícula és una bogeria, violenta i brutal, vam riure tant fent-la que no volia que el rodatge s’acabés”.

Tant Ramsay com Phoenix volien fugir dels clixés que envolten personatges com el Joe en el cinema. “No és el típic heroi musculat i perfecte -diu la directora-. Té cicatrius, panxa, sembla el geperut de Notre Dame. I no parlem dels seus instints suïcides i traumes... Al final ni tan sols salva la noia, perquè és una persona fal·lible. Si salva alguna cosa és a ell mateix en redimir-se dels seus dimonis. Però no és el cavaller que rescata la princesa”.

Abans de dirigir En realidad, nunca estuviste aquí, Ramsay va viure el moment més difícil de la seva carrera quan va abandonar la direcció del western La venjança de la Jane abans de començar el rodatge. “Estàvem en plena postproducció, parlant del vestuari, molt entusiasmats i convençuts que seria una gran pel·lícula, quan de sobte ens vam adonar que els productors volien fer una pel·lícula completament diferent. Jo volia fer un western fosc i cruel i ells una pel·lícula molt més comercial. Va ser dur, però en certa manera és com si ja hagués rodat la pel·lícula al meu cap i això em fa millor directora. I és possible que l’experiència em deixés una certa ràbia, certes ganes de matar gent que vaig endur-me al meu següent projecte”, remata amb un somriure murri.

En realidad, nunca estuviste aquí va ser una de les grans triomfadores de l’últim Festival de Canes, on, per cert, es va projectar en un muntatge que en la còpia que avui arriba als cinemes ha guanyat uns minuts. Phoenix es va endur un merescut premi al millor actor, però el reconeixement més inesperat va ser el de millor guió, que no encaixa gaire amb el cinema sensorial i la tendència a l’abstracció que practica Ramsay. “Sí, a mi també em va sorprendre -admet-. Sobretot perquè abans de rodar vaig haver d’estripar vint pàgines del guió perquè no teníem prou diners per filmar-les. Jo sempre escric els guions pensant en imatges, com els directors que més m’agraden. Potser perquè vaig estudiar direcció de fotografia a l’escola de cinema i els meus primers treballs van ser com a directora de fotografia”.