Suspiria

152 MIN. Itàlia (2018)

Suspiria

Direcció: Luca Guadagnino

Guió: Dave Kajganich

Amb: Dakota Johnson, Tilda Swinton, Chloë Grace Moretz, Mia Goth, Jessica Harper, Sylvie Testud, Angela Winkler

Crítica de cinema
Eulàlia Iglesias

'Suspiria', ballar fins al fons de l'horror

Una de les tendències més interessants de l'actual temporada cinematogràfica és la integració orgànica de la dansa contemporània com a vertebradora d'emocions i idees en pel·lícules que a priori no pertanyen al gènere musical, des de Climax de Gaspar Noé fins a Con el viento de Meritxell Colell. El remake que ha dut a terme Luca Guadagnino de Suspiria n'és un altre molt bon exemple. El film original de Dario Argento ja tenia lloc en una acadèmia de ball, però l'italià la utilitzava com a mera localització. El director de Call me by your name, en canvi, converteix la dansa, entesa, a més, com a forma tradicionalment femenina d'expressió, en un dels elements configuradors del terror en el film. En la millor seqüència de l'actual Suspiria, aquella en què l'assassinat d'una de les noies es produeix com a reacció en paral·lel al número de dansa de la protagonista que encarna Dakota Johnson, Guadagnino dilueix la frontera que separaria l'accepció més avantguardista del ball contemporani –la que força la ballarina a adoptar postures i gestos extrems– del body horror en què es violenta el cos humà a partir d'una distorsió de la seva aparença i mobilitat.

Aquesta Suspiria adopta així un tret identificatiu propi que li evita reproduir l'element distintiu de la seva inspiradora, aquella estètica expressionista en què la distorsió radical la provocava el color. També conrea amb més encert el concepte de gineceu com a espai alhora alliberador i terrorífic a través dels ambivalents vincles i transmissions d'afecte i poder entre dones de diferents generacions. Per contra, en un film situat al Berlín del 1977, el pes excessiu que agafa la situació política i el passat recent d'Alemanya, sobretot a través del personatge del vell psicoanalista, resulta innecessari i contraproduent, com si calgués afegir una lectura amb legitimació intel·lectual a una pel·lícula que, al cap i a la fi, i aquesta és la seva gràcia, va sobre bruixes.