A principis dels setanta, el dibuixant Juan López Fernández, Jan,va rebre un encàrrec de l’editorial Euredit: crear una paròdia de Superman que protagonitzés acudits de poques vinyetes, en què la perfecció implícita a les accions dels superherois quedés distorsionada fins a convertir-se en slapstick sapastre. Amb el temps, el personatge evolucionaria, tant pel que fa al disseny com a la complexitat d’unes històries que anaven sumant personatges i mitologia, però l’entitat que l’imaginari de Superlópez va assolir en entregues com La semana más larga no ha evitat que perdurés la idea que la creació de Jan era, fonamentalment, un heroi ibèric que mai es desempallegaria dels vicis més ridículs de la societat espanyola. Aquest és, de fet, l’enfocament que han prioritzat Borja Cobeaga, Diego San José i Javier Ruiz Caldera a l’hora de plantejar la translació cinematogràfica del personatge.
Tal com ha explicat el seu director, la pel·lícula de Superlópez té l’ambició d’actuar com una mena de Superlópez begins que amplia i dona solidesa argumental a tot allò que Jan va apuntar en la historieta fundacional El origen de Superlópez, de la qual fins i tot recupera algun gag, així com l’ocurrència que el personatge aterrés a la Terra provinent del planeta Chitón com un nadó que ja llueix el mostatxo que li és indissociable. Aquest bigoti es converteix en el primer signe d’una diferència que els pares adoptius de la criatura l’animen a dissimular, amb el missatge implícit que, a Espanya, és preferible passar desapercebut en la mediocritat abans que destacar per qualsevol raó susceptible de provocar sospites i enveja. En aquest sentit, el film sembla reflectir el periple del seu actor protagonista, Dani Rovira, permanentment qüestionat en el seu ascens com a rostre de l’èxit del cinema espanyol contemporani de vocació comercial.
Vol ras
Rovira compon un Juan López / Superlópez més vulnerable i amb menys mala llet del que esperaríem en algú que amaga la seva identitat sota l’aparença d’un oficinista gris, mentre que Alexandra Jiménez i Julián López sí que resulten eleccions perfectes a l’hora d’actualitzar els perfils de Luisa Lanas i Jaime, xicota i millor amic del protagonista, respectivament.
Difícilment es podrà acusar Javier Ruiz Caldera de falta d’amor per l’obra de Jan, però com ja passava a Anacleto: agente secreto, Superlópez també fa evident la dificultat per conciliar el desig d’arribar a un públic ampli amb la idiosincràsia estètica i còmica de la primera matèria. Aquí Superlópez ja no mira els derbis entre el Parchelona i el Fespañol, sinó que sobrevola una Barcelona gens brugueriana, d’exteriors icònics però d’interiors despersonalitzats com els de l’estació de ferrocarril de Plaça Catalunya, rebatejada, amb criteri qüestionable, com a Centro.
