D’entrada, fa mandra. ¿Clint Eastwood i una altra pel·lícula sobre herois nord-americans just després d’El franctirador? ¿Un altre film sobre un pilot d’avió que salva tot un passatge en un aterratge d’emergència com la molt tramposa El vol de Robert Zemeckis? ¿Una adaptació de l’autobiografia del capità Chesley Sully Sullenberg on explica el cas real que va viure amarant un avió al riu Hudson el 2009? Són molt males cartes. S’han de jugar molt bé per no caure en tots els paranys que amenacen aquest relat: aquí hi ha un sotrac sentimentaloide, allà un núvol d’emotainment, més endavant un bassal d’espectacularitat de la desgràcia, per aquell costat s’intueix una drecera de mitificació barata, etc., etc.
Ara bé, Sully esquiva tots aquests perills perquè es deu al seu discurs. Un discurs ferm, clar i ben exposat de cap a cap. Això és una vindicació del factor humà com un aspecte positiu a tenir en compte en una tragèdia, no com un comodí per a grans empreses, administracions i asseguradores que necessiten un cap de turc per carregar-li el mort. L’error humà també forma part de la construcció dels herois. I tot aquest film és una enorme reflexió sobre quantes auditories es necessiten en els nostres temps per poder dir que una persona ha tingut un comportament heroic.
Professionals fent feina
Sully per descomptat que és un heroi. És un professional que davant d’una situació d’emergència i exigència màxima del seu coneixement de l’ofici pren les decisions encertades en qüestió de segons. I salva vides, no ens en oblidem. En aquest sentit, la pel·lícula és una mena de United 93 de Paul Greengrass (visió detallada de la gestió d’una crisi aèria en diferents àmbits i col·lectius professionals) com si estigués dirigida per Howard Hawks, un enamorat dels treballadors que feien bé la seva feina fins i tot en les situacions més extremes.
I ja que estem amb professionals extraordinàriament eficaços en el seu ofici, ara és quan toca parlar de Clint Eastwood. Molts dels encerts del film se’ls ha d’apuntar ell: dura hora i mitja (al·leluia!), les imatges de la catàstrofe són respectuoses i fins i tot formoses (el primer cop que veiem l’avió surant al Hudson és d’una bellesa tràgica majestuosa), l’estructura de flash-backs és sempre entenedora tot i que força complexa, mai carrega les tintes sensacionalistes... Aquest Clint en sap més per vell que per Clint! I un altre gat vell que sovint sembla que ens faci mania elogiar: Tom Hanks. És un actor que arriba a la tardor de la seva carrera especialitzant-se en protagonistes de grans desgràcies a qui mai li pugen les pulsacions a més de 55.
