Sin amor

128 MIN. Rússia, França (2017)

Sin amor

Direcció: Andréi Zviáguintsev

Guió: A. Zviáguintsev, Oleg Negin

Amb: Yanina Hope, Maryana Spivak, Aleksey Rozin

Crítica de cinema
Manu Yáñez

'Sin amor', demolidor retrat de la Rússia actual

El morós inici de Sin amor –on unes estampes nevades deixen pas a un llarg pla de la sortida dels nois d’una escola– ja apunta amb certa claredat les intencions del cineasta Andréi Zviáguintsev. L’objectiu passa per posar en relació l’esperit rus amb una història singular, privada, cap a la qual ens porten els nois de l’escola. La càmera del director d’El retorn –sempre elegant, precisa, quirúrgica– segueix un nen fins a casa, per acabar revelant una tensa discussió domèstica. A partir d’aleshores, els pares del noi, en procés de separació, esdevindran els protagonistes d’un demolidor retrat de la davallada moral de la Rússia actual. Un drama social que se situa en la frontera entre la literalitat –un intimisme hostil que tendeix a la claustrofòbia fins i tot en les escenes d’exterior– i l’al·legoria –l’odissea tràgica dels personatges com a símptoma d’una comunitat en crisi.

En aquest segon registre, més metafòric, que Zviágintsev ja va treballar a fons a Leviatan, Sin amor es vincula amb el cinema de Michael Haneke, en particular amb Caché. Les dues pel·lícules juguen amb la idea d’un nen que posa contra les cordes els seus alienats pares, totes dues radiografien amb atenció i distància els rituals burgesos, i totes dues emmarquen el drama dels personatges en un tèrbol context geopolític (a les pantalles de televisió de Sin amor s’hi veuen imatges de la Guerra d’Ucraïna).

Entre els mèrits de Sin amor hi ha l’esforç de Zviágintsev per no centrar-se únicament en les flaqueses dels personatges, sinó també en la seva cara més afectuosa. Tanmateix, el cineasta rus acaba subratllant la cara més miserable de les seves criatures, cosa que s’evidencia en el despectiu retrat dels personatges femenins, marcats per la dependència i la frivolitat (un es pregunta si Zviágintsev és conscient de l’ombra de misogínia que recorre el seu film). En definitiva, l’energia amb què el director jutja els seus personatges posa de manifest tant l’ambició com les limitacions d’aquesta pel·lícula impecable a nivell audiovisual i carregada de fortes ressonàncies sociopolítiques.