Senzilla, molt senzilla. I previsible, extremadament previsible. Sin rodeos ho telegrafia tot, absolutament tot. A cada pla saps què passarà en el següent. Cap sorpresa, cap situació que no t’esperis. Santiago Segura li ha fet el salt a Torrente –francament, no crec que faci cap falta el sisè retorn- i ha dirigit una comèdia força més amable que, en la seva primesa conscient i claríssima voluntat comercial –Segura style-, funciona des del primer moment fins a l’últim. La protagonista –fabulosa Verdú- està farta de la seva vida però encara no ho sap, necessita una empenta per fer net d’aprofitats, d’egoistes, d’incívics i de cretins. Des del seu esquematisme i previsibilitat, Segura aconsegueix el que es proposa: deixar retratats els paràsits del nostre temps. Els que viuen amorrats al mòbil, els artistes engolats que no saben res de l’art, els masclistes, els influencers, instagramers i youtubers, estendards de la ignorància i la podridura mental. Només amb una mica més de ganes en l’elaboració del guió, Segura hauria aconseguit una comèdia excel·lent. Salta a la vista que és una persona molt intel·ligent, un comediant de primera i un hàbil observador de com som i com ens comportem de malament. Radiografia l’estultícia com ningú. Seria un gran entrevistador, per exemple, però em temo que li deu fer una mandra colossal.
