Silvio (y los otros)

150 MIN. Itàlia (2018)

Silvio (y los otros)

Direcció: Paolo Sorrentino

Guió: P. Sorrentino, Umberto Contarello

Amb: Toni Servillo, Elena Sofia Ricci, Riccardo Scamarcio, Kasia Smutniak, Euridice Axén, Fabrizio Bentivoglio

Crítica de cinema
Paula Arantzazu Ruiz

'Silvio (y los otros)', el Berlusconi de Paolo Sorrentino

A Silvio (y los otros) oblideu-vos del Berlusconi més histriònic, de veure en pantalla una paròdia del polític més parodiable que ha donat la Itàlia dels últims vint anys, perquè en el nou film de Paolo Sorrentino apareix com un home malenconiós, que té por de la vellesa i, per extensió, de la mort. “El teu alè em recorda el del meu avi”, li diu unavelinaalCavaliere.I el magnat, un Toni Servillo a l’altura de les circumstàncies, no pot més que rendir-se a les evidències.

Després del film sobre Giulio Andreotti, Il divo(2008), i de la sèrie The young pope (2016), sembla que Sorrentino vol exercir de cronista dels excessos del país, perquè a Silvio (y los otros) torna a explorar la soledat i la decadència moral del poder, prenent com a exemple la caiguda de l’imperi berlusconià entre els anys 2006 i 2011. El cineasta, però, no fila tan prim com en aquells exercicis i el seu relat, que segueix dues trames –la d’un arribista i la seva cort de polítics corruptes i prostitutes, i la d’un Berlusconi a punt de divorciar-se–, per moments és cacofònic. La versió que arriba a les nostres pantalles, una gens menyspreable pel·lícula de dues hores i mitja, fusiona l’opus en dues parts que s’ha estrenat a Itàlia, i, malgrat els esforços a la sala d’edició, aquest llargmetratge per al mercat internacional no acaba de calibrar les dues línies de la història.

De totes maneres, s’agraeix que Sorrentino hagi deixat enrere a Silvio (y los otros) els gestos fellinians de La gran bellesa(2013), i segurament ens trobem davant d’una de les pel·lícules més lletjotes del cineasta, en consonància, d’altra banda, amb l’objectiu de retratar la porqueria del poder. Sorrentino, tanmateix, és benèvol amb Berlusconi –fins i tot posa en boca seva unes línies de l’escriptora Natalia Ginzburg–, però es mostra despietat amb la gent que l'envolta, aquests altres que es van vendre l’ànima per continuar la festa.