“Els rics són uns cutres”, va dir Víctor García León durant la presentació de Selfie al Festival de Màlaga. Té gràcia la frase com a concreció de les essències de la seva nova pel·lícula, onze (!) anys després de la fantàstica Vete de mi (2006). És una obra del seu temps, que vol explicar i retratar l’estultícia, la banalitat i la indecència que ens assoten. Aquest és, sens dubte, el seu mèrit més evident i lloable, i ho fa amb narrativa i textura de fals documental, filmant un pijo caigut en desgràcia, fill de ministre corrupte, un aprofitat, antipàtic i malcriat. Bosco –així es diu- diria que apareix en més del 90% dels plans de la pel·lícula i a estones tens ganes de marxar del cinema de tan odiós com resulta. És aquest l’objectiu del director, esclar, trencar la famosa barrera de la realitat i de la ficció. I ho aconsegueix amb escreix. En aquest sentit, l’aposta no pot ser més reeixida. El problema és que el relat dona poc de si, està estirat com un xiclet. El primer quart d’hora del metratge és idèntic a l’últim, els recursos s’esgoten aviat i el traç impressionista –filmar sense parar- acaba esgotant. També queda coix el pretext narratiu: qui filma les accions i per què? Qui està seguint amb una càmera el personatge? Al principi sembla que és un amic seu que ho fa per divertir-se però aviat aquesta opció acaba esdevenint injustificada i capritxosa. Tot i això, la mirada de García León al país que tenim és punyent i viperina; falten més films d’aquest tipus, encara que sigui manifestament imperfecte.
