Saura(s)

85 MIN. Espanya (2017)

Saura(s)

Direcció: Félix Viscarret

Guió: Félix Viscarret

Amb: Documental

Crítica de cinema
Paula Arantzazu Ruiz

‘Saura(s)’, retrat d’un cineasta esmunyedís

“Al cinema tot és mentida”, diu Carlos Saura davant del seu fill gran Carlos en un moment de Saura(s), el documental de Félix Viscarret inclòs en la sèrie Cineastes Contados. Què ens podem creure, llavors, d’aquest exercici que ens hauria d’acostar la figura d’un cineasta imprescindible en la història del nostre cinema? Si fos pel mateix Saura, queda clar que no sabríem gaire què l’ha fet riure o què l’ha fet plorar, perquè al director de La caza (1965) o Deprisa, deprisa (1981) no hi ha res que li agradi menys que passar comptes amb el passat. De fet, el d’Osca fuig de tot el que soni a llegat, homenatge o revisió i, amb un personatge tan esquiu, com es pot posar en escena la importància de la seva trajectòria? Per tant, Viscarret s’allunya dels treballs que volen glossar la carrera d’un prohom de la cultura i aposta per un joc metacinematogràfic que desplega un Saura inèdit, potser perquè el que veiem no és tant el retrat d’un home emblema del cinema d’autor espanyol com el d’un pare. Perquè Saura(s) està aixecada sobre les veus dels set fills del director –de tres relacions diferents i de generacions diferents–, i el que ensenya és la imatge d’un patriarca no gaire patriarcal: un home distant però treballador, creatiu i humil, introvertit i poc afectuós però compromès amb la gent que estima. I, sobretot, divertit, malgrat ser tan esmunyedís.