Incisiu i incòmode observador de les misèries de l'Europa del (suposat) benestar, l'austríac Ulrich Seidl té unes quantes coses a dir sobre el que significa acostar-se a la realitat sense prejudicis. Els seus adeptes intuíem que no existeix el tema que pugui enfonsar els sòlids pilars formals i ètics del seu cinema, un fet que ratifica la fascinant Safari, un estudi del fenomen de la caça d'animals salvatges a l'Àfrica. El tema és tan espinós, tan procliu als extremismes, que l'aproximació de Seidl resulta doblement sorprenent. Lluny de la simple presa de partit, l'autor d'In the basement observa els caçadors teutons amb genuïna fascinació. Els filma en pla general frontal –la seva composició preferida– mentre es vanaglorien dels arbitraris límits de la seva afició (quins animals sí que s’han de caçar i quins no). El desvergonyiment imperant pot resultar ofensiu, però a Seidl no li tremola el pols: mai abandona l’observació impassible i detinguda, buscant sempre la distància justa que permeti a l'espectador treure les seves pròpies conclusions.
Durant les expedicions de caça, s'adverteix un detall que acabarà ocupant el centre del discurs d'ordre geopolític del film. Al costat dels caçadors, crida l'atenció la discreta presència d'empleats negres que, més endavant, veurem encarregant-se de la feina bruta: arrencar la pell i esquarterar les preses a l'escorxador. Un exemple de l'esperit neocolonialista que emana d'un negoci en què no hi ha dubte de qui són els reis i qui els peons.
