CINEMA
Cultura Cinema 02/02/2018

Sadomasoquisme per a les masses

La cultura pop fa més de mig segle que utilitza amb intensitat variable la imatgeria BDSM. La trilogia ‘Cinquanta ombres d’en Grey’, de la qual la setmana vinent s’estrena la tercera part, és un exemple de mercantilització inofensiva

Ignasi Franch
3 min
Sadomasoquisme  per a les masses

Potser cap novel·la sobre sexe sadomasoquista havia venut 125 milions d’exemplars en pocs anys com la trilogia Cinquanta ombres d’en Grey, però la imatgeria BDSM (bondage, dominació, sadisme i masoquisme) fa dècades que forma part de la cultura pop. Ha servit de reclam controvertit, amb una presència variable en relació amb el context social i polític de cada època. El marquès de Sade va ser un proscrit durant la major part de la seva vida, i diuen que Leopold von Sacher-Masoch potser va acabar els seus dies en un hospital psiquiàtric, però els segles XX i XXI han estat més acollidors amb la representació de les pràctiques sexuals batejades amb el nom d’aquests dos literats. Dos dels personatges femenins més coneguts de DC Comics, Wonder Woman i Catwoman, han remès de manera més o menys evident a la dominació femenina. El manga japonès i el seu germà explícitament sexual, el hentai.

Al cinema, el sadomasoquisme potser va viure la seva edat d’or a les dècades dels 60 i 70 del segle passat. Cineastes com Luis Buñuel ( Belle de jour ), Nagisa Oshima ( L’imperi dels sentits ) o Pier Paolo Pasolini ( Salò o les 120 jornades de Sodoma ) van fer les seves contribucions més aviat pertorbadores, especialment en l’últim cas, en què es fusionava feixisme i sadisme en un malson de dolor i mort. La barreja de sadomasoquisme i imatgeria nazi es convertiria pràcticament en un gènere més dins del món sexploitation, juntament amb les pel·lícules sobre presons femenines i altres ficcions que projectaven un cert gust per la representació erotitzadora del patiment femení. Les exitoses Emmanuelle i Història d’O., totes dues adaptacions de novel·les, van quedar en una mena d’espai intermedi entre l’autoralitat i l’explotació minoritària.

La revolució sexual va tenir impacte a les pantalles, com també en va tenir el posterior rearmament conservador dels anys 80. Sempre podem trobar excepcions (pensem en Nou setmanes i mitja ), però la iconografia sadomasoquista va tornar als circuits alternatius i als terrenys de la fantasia més o menys terrorífica ( Videodrome, de David Cronenberg, o la novel·la i film Hellraiser ). El thriller eròtic dels anys 90, nascut a l’escalf d’ Instint bàsic i amb exponents com Jade o El cos del delicte, va ser un dels exemples més recents d’aposta per les imatges BDSM adreçades a un públic massiu. El sadomasoquisme continuava sent motiu de polèmica però algunes imatges associades semblaven normalitzar-se com un reclam possible de la cultura massiva... fins i tot en productes adreçats a un públic jove (només cal veure la Catwoman de Halle Berry o la saga Underworld ).

Ai, les joguines sexuals...

Ja en ple segle XXI, la trilogia Cinquanta ombres d’en Grey assolia vendes inimaginables i generava imitacions, paròdies... i un increment de les urgències mèdiques relacionades amb l’ús de joguines sexuals. Es va especular amb la possibilitat que el llibre electrònic, i la possibilitat de llegir de manera més clandestina, suposaria una nova edat d’or de la literatura eròtica. La corresponent adaptació cinematogràfica de les peripècies de Christian Grey, però, ha anat mostrant les limitacions d’un cinema massiu condicionat per una certa disneyització, fins i tot quan es tracta de produccions de mida mitjana.

Els responsables de la trilogia fílmica han anat a la recerca d’un miracle: fer cinema sobre una relació sexual gairebé sense escenes de sexe, en la línia d’aquest Hollywood contemporani que para molta atenció a mercats puritans com la Xina... o els mateixos Estats Units. El porno no havia estat mai un negoci tan massiu, però els grans estudis audiovisuals es repleguen en una certa tendència a l’asexualitat. A Cinquanta ombres d’en Grey potser hi ha més exhibició del luxe que dels cossos, i la càmera sembla més excitada per l’exhibició de iots i mansions. D’alguna manera, les produccions segueixen una línia de simulacre coherent amb la història que expliquen. La protagonista només pot escollir entre acceptar la mercantilització de la vida i la sexualitat o intentar encarrilar el seu tirà cap al camí de la tradicionalíssima família nuclear. Sota el vernís de provocació, aquesta disjuntiva sembla ben poc transgressora: o relacions personals ultracapitalistes, en aquest cas amb un fetitxisme incorporat, o l’amor romàntic de tota la vida en una versió especialment tòxica i controladora. Potser aquest és l’aspecte involuntàriament documental de la ficció: que ens mostra les presons conceptuals on vivim, el poc marge que tenim per escapar-ne, i ens les decora amb glamuroses manilles de cuir.

stats