Ventura Pons ni vol ni pot deixar de dirigir. Li ve de fàbrica, és més fort que ell. Fa poc ha volgut tornar a la comèdia que tantes alegries li havia donat als 80, i és una llàstima que el pols no li funcioni tan precís com antany. Sabates grosses, com l’anterior Oh, quina joia!, va coixa. Vol ser un relat coral sobre els efectes del sistema podrit en què vivim. Es parla de Bankia, de les preferents, dels desnonaments, dels pisos turístics... a través d’uns diàlegs en general poc creïbles i impostats.
L’apartat actoral és sensiblement millorable i el registre de la farsa i/o astracanada funciona a batzegades. Costa entendre la presència d’un actor tan dolent com Pedro Ruiz, que sembla estar pronunciant tota l’estona un dels seus horripilants monòlegs teatrals. Sabates grosses és un film indignat, també descregut i sarcàstic, amb fogonades festives i ganes de tocar allò que no sona. Bravo! Però li caldria un ajustament dels engranatges de la comèdia, una posada al dia, una sacsejada de gags graciosos.
