En una escena d'Y tu mamá también, el film que va llançar internacionalment la carrera d'Alfonso Cuarón, un adolescent privilegiat de Ciutat de Mèxic en ple viatge iniciàtic amb el seu millor amic i una dona més gran veu passar des del cotxe el cartell del poble natal de la seva nanny, la dona que l'havia cuidat des de petit i a qui va dir mamà fins als quatre anys. El noi, però, guarda silenci i no ho comenta als companys de viatge. Així, en només un minut, Cuarón descrivia magistralment la dificultat d'expressar un vincle emocional contaminat per la distància de classe, d'estatus social i fins i tot de raça. A Roma, la seva nova i extraordinària pel·lícula, el mexicà amplia el camp de batalla d'aquella escena i porta al cinema la història d'una altra mainadera, la Cleo, la noia de fer feines que netejava la casa, posava el menjar a taula i cuidava els nens d'una família de classe mitjana de Ciutat de Mèxic, la família de Cuarón.
Com una Mary Poppins indígena i sense poders màgics, la Cleo és la primera que s'aixeca al matí i la que apaga els llums a la nit, la que escolta les històries dels més petits i la que neteja els excrements del gos en un silenciós frenesí d'activitat que fa possible la vida dels altres sacrificant la pròpia, limitada a quatre esporàdics moments de lleure. Roma acompanya aquesta heroïna discreta durant un any, entre el 1970 i el 1971, marcat per la crisi familiar que provoca l'absència del pare i el drama personal de la Cleo, embarassada i abandonada pel seu xicot. Cuarón, que per primera vegada s'encarrega de la fotografia d'un dels seus films, posa en escena el relat fugint de la cruesa del melodrama mexicà amb virtuosos tràvelings i un blanc i negre prodigiós que capturen el dia a dia de la protagonista i la seva valentia quotidiana, desplegant èpica a l'estil majestuós i íntim de David Lean –magnífica la seqüència dels aldarulls.
El director de Gravity es mou en el terreny del Fellini d'Amarcord o el Bergman de Fanny i Alexander, el de la memòria familiar filtrada pel cinema, però construint un llenguatge fílmic tan bell com polític: la panoràmica de les terrasses plenes de minyones indígenes estenent la roba o el pla fix de la neteja del terra brut d'excrements són més eloqüents que cap discurs sobre l'explotació dels oprimits. Gairebé sense adonar-nos-en, Roma ens embolcalla i subjuga en la seva emocionant reivindicació de les dones invisibles, sortint triomfal d'escenes tan complicades com la de la platja i, encara més important, rebutjant la narrativa redemptora, mantenint-se sempre al costat de la protagonista per mostrar-nos la lògica perversa de qui –tant se val que actuï com a mare, amiga o salvadora– sempre serà la minyona.
