'Rogue One: Una historia de Star Wars'
Un 'spin-off' amb fusta de 'hit'
La guerra de les galàxies (1977), més que una pel·lícula, va ser un armageddon cinematogràfic que no només va canviar el Nou Cinema Americà dels anys 70, sinó que va transformar la indústria en el gran circ de l'entreteniment que és encara avui. És cert, abans de les aventures de Luke Skywalker i Han Solo, tant L'exorcista (1973) com Tauró (1975) ja havien escombrat la taquilla, imposant un nou estil de màrqueting promocional i la febre de la conquesta del box office. Però La guerra de les galàxies va anar molt més enllà: amb ella neix el marxandatge, la passió pels efectes especials i la recerca d'un nou públic (més jove) capaç de dotar d'una nova mirada allò que, en el fons, era un relat d'aventures d'allò més clàssic -el referent de Lucas era el Kurosawa de La fortalesa amagada (1958)-. Avui en dia, Hollywood no pot entendre's sense la cultura del remake, la seqüela, la preqüela, l'spin-off, els universos cinematogràfics i tota la resta. Això no implica que hi hagi idees menys originals, ni que les pel·lícules per se siguin mals productes. És un aspecte merament industrial: igual que les sèries de televisió enganxen fàcilment l'espectador gràcies a la comoditat d'enfrontar-se a una cosa coneguda, les sagues cinematogràfiques fan el mateix, amb l'avantatge de saber explotar la nostàlgia cinèfila del públic objectiu.
De Kurosawa a Raoul Walsh
Tot aquest rotllo l'explico perquè ningú vegi amb apatia l'estrena d'aquesta gran aventura cinematogràfica que és Rogue one. Seguint amb la dinàmica dels títols de Marvel, la pel·lícula de Gareth Edwards és un entertainment al qual no falta ni sobra res. Per començar, perquè al contrari del que passava amb el film de J.J. Abrams l'any passat, Rogue one no sembla dependre dels títols precedents per funcionar de manera autònoma (més enllà del que és estrictament argumental). El passat no és un bagatge que llasti la narrativa, sinó una àncora sobre la qual se sustenta l'acció dramàtica. I de la mateixa manera que el títol original mirava a Kurosawa, la pel·lícula d'Edwards posseeix la meravellosa èpica bastarda que podia trobar-se en el cinema de Raoul Walsh; penseu en Objectiu Birmània (1945) i Tambors llunyans (1951): homes, una dona i un robot armats i entregats amb passió desfermada a la conquesta d'un objectiu suïcida. Aquí no hi trobareu un error en el disseny estructural que solucioni l'aventura de manera ràpida i expeditiva, sinó una batalla cruenta i salvatge en què no hi ha sortida fàcil per gairebé ningú. Vet aquí el veritable esquadró suïcida. Una pel·lícula que no aspira a tenir seqüela perquè, de fet, ja n'hi ha quatre més en la continuïtat oficial. Tot això dóna a l'obra una mena d'aura a mode de rèquiem pels que seran els artífexs de la gesta que haurà de derrotar l'Imperi. I és que aquesta és una pel·lícula amb la qual vibraran tant els que dormen amb un pijama de Chewbacca com els que, simplement, vulguin veure una bona pel·lícula al cinema. Per això, tant se val l'etiqueta que se li vulgui posar a mode de categorització de supermercat: això és un hit.
