Jacques Doillon, director de 'Rodin', defensa que l’autor d’'El petó' (1882) no era un teòric, però en el seu 'biopic' retrata l’artista parlant molt sobre la seva obra –potser massa–, com si en lloc de veure’l crear només estigués interessat en les seves reflexions sobre les formes que neixen de les seves mans i sobre quina posició ocupa dins els nous moviments estètics dels primers compassos del segle XX. La pel·lícula, de fet, arrenca amb l’artista enfrontant-se a la tasca de posar en peu 'La porta de l’infern' (1885-1917), un encàrrec del govern de la Tercera República, per concloure amb l’efígie de Balzac (1897), dos treballs cabdals de la maduresa de Rodin que durant les dues hores i mitja del metratge obsessionaran el protagonista gairebé més que la seva amant, l’escultora Camille Claudel. Interpretat per un Vincent Lindon una mica rondinaire, Rodin observa les seves estàtues amb deteniment, però les paraules amb què envolta el marbre allunyen l’espectador del geni i, per desgràcia, també del seu llegat.
