Robin Hood, figura del folklore medieval anglès que robava als rics per donar-ho als pobres, ha estat present en el setè art des del cinema mut. La majoria d’adaptacions van optar per les aventures clàssiques, fent un retrat idealista d’un heroi noble i temerari que s’enfronta a un tirà monocromàtic (el xèrifde Nottingham) per restablir la justícia social. Aquest grapat de pel·lícules, tanmateix, no va saber aprofitar el potent imaginari simbòlic de Hood i el període històric on se'l situa (l’Anglaterra feudal de les croades) per traçar al·legories punyents amb el present. Doncs bé, el principal atractiu de la nova versió és que s’arrisca a fer-ho, de manera barroera, però amb idees atrevides si tenim en compte que es tracta d’un blockbuster.
El nou Robin Hood respecta l’ambientació d’època, però ens ensenya la guerra en terres àrabs com si fos l’assalt a Fal·luja i la rebel·lió del poble de Nottingham com si es tractés d’un grup antiglobalització que tira còctels Molotovi enderroca creus cristianes. El maquiavèl·lic xèrif –un nen maltractat convertit de gran en botxí– és un islamòfob que té el suport d’un clero corrupte, representat aquí per un cardenal mefistofèlic al qual li sentim dir: "La por és poder, per això l’Església va crear l’infern".Com a film d’acció, Robin Hood és justet, però deunidó les fuetades que etziba a l’ordre establert.
