Cinema
IGNASI FRANCH

Robin Hood: ¿un bandoler de dretes o esquerres?

El nou film sobre el lladre de Sherwood afegeix alguns matisos al personatge mentre els historiadors continuen discutint si va existir, si va ser una persona concreta (hi ha diversos candidats) o bé un nom col·lectiu

Robin Hood: ¿un bandoler de dretes o esquerres? Zoom

Cada cert temps, una nova versió cinematogràfica del bandoler dels boscos de Sherwood arriba a les cartelleres. Ara li ha tocat el torn a la Robin Hood dirigida per Otto Bathurst ( Black mirror ), una producció ambiciosa que s’acosta a la narrativa superheroica i pretén ser l’inici d’una nova saga fílmica. Aquesta nova mirada és representativa del Hollywood recent que fa l’ullet a les representacions de la diversitat. L’home àrab que viatja amb el protagonista ja no és un suport i un ajudant de l’heroi, com el personatge interpretat per Morgan Freeman a la ja clàssica Robin Hood, príncep dels lladres, sinó un model i un mestre. I la dona que estima Robin Hood no és una damisel·la en perill sinó un altre referent de conducta que inspira la seva sensibilitat social.

La nova Robin Hood prem l’accelerador de l’agitació. En un gest inusual a una gran producció comercial de Hollywood, l’heroi parla de redistribució de la riquesa. Això sí, ho fa d’una manera sorneguera, perquè es tracta d’un Robin Hood afí a la barreja d’acció i humor, que llança tantes fletxes com acudits. La recepta és l’habitual quan es tracta del llegendari bandoler anglès (amb excepcions, com el més aspre Robin Hood dirigit per Ridley Scott i interpretat per Russell Crowe), però que aquesta vegada desprèn cert flaire als espectacles digitals de Marvel Studios... amb un tarannà insurreccional afegit. Les aventures del protagonista s’envernissen de furor revolucionari, amb abundants somriures però sense reconciliació amb un poder reial que queda absent. I aquest és un matís important: no hi ha pacte final amb el sistema.

Una llegenda canviant

Des dels primer registres escrits que es conserven, el perfil i les accions de Robin Hood han mostrat un cert tarannà inestable i mutant. No es pot acusar els cineastes de modificar al seu gust una història preexistent que estava clarament establerta, perquè el bandoler ja mostrava diferents orígens i personalitats a la tradició folklòrica. Havia sigut un aristòcrata desplaçat o un representant d’una mena de classe mitjana medieval (ni noble ni camperol), havia sigut un busca-raons o un cavaller galant... i havia tingut diversos noms, tant a la ficció com a la pretesa realitat darrere del mite. Els historiadors continuen discutint si el bandoler va existir, i si va ser una persona concreta (hi ha diversos candidats) o un nom col·lectiu.

Als poemes populars, a les novel·les i a les obres teatrals, desenes d’autors anònims o identificables han anat incorporant elements de la seva collita. En alguns casos, han deixat una petja que ha convertit en troncals alguns elements que no ho eren. El recopilatori de l’escriptor i antiquari Joseph Ritson, un simpatitzant de la Revolució Francesa, va contribuir a fixar en l’imaginari la idea del bon lladre que robava als rics per donar-ho als pobres. La versió juvenil publicada l’any 1883 per Howard Pyle, juntament amb l’obra de teatre estrenada nou anys després pel poeta Alfred Tennyson, va convertir en gairebé inevitable el desenllaç sanador: l’aparició final d’un idealitzat Ricard I, en absència del qual es genera una dinàmica d’espoli del poble, propicia la reconcil·liació amb la monarquia. Les injustícies es devien a l’acció d’un grup de personatges, normalment encapçalats pel regent Joan i el xèrif de Nottingham. D’aquesta manera, el sistema feudal ja no era intrínsecament injust, sinó que el problema era que estava mal administrat.

En un moment històric de domini de la burgesia, la llegenda de Robin Hood tendia a acostar-se a un liberalisme que havia anat prenent el poder. La falta de respecte vers les institucions era una reacció conjuntural a una situació injusta amb responsables concrets. La insistència en representar l’heroi com un aristòcrata també contribuïa a reforçar-ne el vessant més conservador. I les seves encarnacions fílmiques més influents, començant per la versió protagonitzada per Errol Flynn l’any 1938 i acabant amb la pel·lícula que interpretava Kevin Costner l’any 1991, han insistit en aplegar tots dos elements: heroi de sang blava i aparició tranquil·litzadora d’un monarca bo que encaixava amb la convenció del final feliç i reconfortant propi de Hollywood.

La versió animada de Disney, per exemple, respecta aquest plantejament. Es converteix, alhora, en un cant a l’aversió a pagar impostos. Traslladat al món actual, aquest enfocament despulla la llegenda dels seus components possibles de demanda de justícia social. La reacció als abusos feudals es converteixen fàcilment en una crítica radical dels impostos que pot qüestionar els fonaments de l’Estat social modern. Encara que autors com l’esmentat Joseph Ritson havien vist en Robin Hood les característiques d’un revolucionari en clau republicana i social, el bandoler no acostuma a qüestionar la propietat privada, sinó que la defensa. I no impulsa una redistribució de la riquesa, sinó que lluita contra un sistema de taxes que extreia riquesa que reforça els privilegis de la monarquia absolutista. El seu paper té més de restitució que de redistribució, encara que sovint no queda clar si l’heroi practica una beneficència a l’atzar. Al film britànic Un desafío para Robin Hood, en canvi, es concreta que s’havien de retornar les taxes a cadascuna de les persones que les havien pagat.

La recent pel·lícula de Bathurst sintonitza no només amb el Hollywood de la diversitat, sinó també al model dels blockbusters polisèmics, dissenyat per despertar la complicitat ideològica de públics oposats mitjançant estímuls contradictoris. Inclou imatges d’una comunitat que lluita col·lectivament pels seus drets, i això pot complaure els públics d’ideologia esquerrana. Els components antipolítics de la ficció, en canvi, poden remetre a la dreta neoliberal i més enllà: el lideratge individual d’un oligarca rebel que encapçala un malestar general pot recordar l’autoretrat que Donald Trump ha fet de si mateix. En un context de llarga hegemonia neoliberal, de revolta permanent de les elits, sembla que fins i tot les revolucions fictícies seran de dretes o no seran.

Els Robin Hood d’avui

D’alguna manera, la realitat ha fet bons alguns dels pronòstics de la narrativa ciberpunk dels anys 80 i la seva iconografia de la divulgació d’informació (sovint a través de hackejos ) com a eina d’alliberament social. Alguns dels herois dels nostres temps són filtradors que han robat secrets guardats al món digital per oferir-los al poble. L’analista Edward Snowden i l’exmilitar Chelsea Manning van revelar alguns abusos comesos pel govern estatunidenc en els àmbits de la videovigilància massiva i de la denominada guerra contra el terror.

Però els governs no són els únics que poden incórrer en comportaments abusius. Fins i tot a una societat tan vertical com la de les monarquies absolutes, altres poders (com l’aristocràcia, els grans prestadors o els jerarques eclesiàstics) convivien amb els reis, amb els quals podien friccionar, enfrontar-se i també dominar. A l’actualitat, els estats conviuen amb les grans corporacions, amb colossals fortunes individuals o amb la banca. L’informàtic Hervé Falciani, que va facilitar una llista d’evasors fiscals amb comptes al banc suís HSBC, exemplifica l’aliança amb els governs per tal de debilitar aquestes forces. L’activista Enric Duran, conegut amb el sobrenom de Robin Bank, que va acumular més de 400.000 euros a través de crèdits bancaris i va anunciar que no pensava tornar-los. Apuntava d’aquesta manera al sector financer, potser el més rellevant dels poders no escollits democràticament al món actual.