Amb pel·lícules com Training day o The Equalizer, Antoine Fuqua s'ha guanyat la reputació de ser un director dur, tot i que la violència de la seva posada en escena i l'agressivitat testosterònica de les històries que ens acostuma a explicar mai arriben a trencar les expectatives del que és esperable (i acceptable) dins la lògica del Hollywood adult. No resulta estrany veure'l prendre's un respir del thriller policíac i l'acció per dirigir Redención, un drama esportiu tan previsible com el títol que li ha col·locat la distribució a Espanya -on la pel·lícula ha acabat arribant després del següent film de Fuqua, el western Els set magnífics-, i que permet al cineasta canalitzar la seva experiència com a boxejador amateur. Però, tot i aquesta vivència, la posada en escena dels combats no traspassa l'efectivitat tècnica, amb una espectacularitat que fa convincent la fusió del llenguatge fílmic amb la urgència d'una realització televisiva en directe, però que no assoleix el pes dramàtic ni la cruesa dels referents que la pel·lícula i, segurament, els espectadors, tenen en el subconscient (de Toro salvatge de Martin Scorsese a l'extremisme hiperbòlic del Tokyo fist de Shinya Tsukamoto) i amb els quals Fuqua no ha volgut batre's en duel.
El mascle abatut
Redención està marcada també pel caràcter del guionista Kurt Sutter, showrunner de Sons of anarchy, que firma aquí el seu primer manuscrit per al cinema. La caiguda en picat de Billy Hope, un campió en la categoria de semipesant que perd la seva dona en un tiroteig accidental, permet a Sutter seguir retratant una de les seves figures predilectes: el mascle esquerdat, que acaba per terra fet un mar de llàgrimes en adonar-se de la seva toxicitat. El declivi del personatge havia de ser encarnat per Eminem (finalment, productor de la banda sonora), però s'ha acabat materialitzant en la interpretació de Jake Gyllenhaal, que endureix les seves faccions i es col·loca un ull de vellut, privant-se de la seva mirada penetrant tan característica i transformat en una bèstia abonyegada i desorientada per l'absència de la seva companya, interpretada per Rachel McAdams. Les escenes que comparteix la parella estan carregades de comprensió mútua i d'una electricitat càlida, que converteix el mutis de l'actriu en un buit que no arriba a ser omplert per l'entrada en el segon acte del veterà entrenador Forest Whitaker. Amb ell, Gyllenhaal hi estableix una relació d'alumne-mestre que circula per un camí ja senyalitzat per altres cintes de temàtica similar. I si bé aquest aprenentatge redreça la vida del protagonista, també priva el film del seu nervi primari.
