Rebel·lia mil·lennial a 'El corredor del laberinto: la cura mortal'
La literatura juvenil de ciència-ficció ha trobat un aliat en el cinema durant la segona dècada del segle XXI. Hi ha molts exemples: les quatre pel·lícules dels Jocs de la fam, que van esdevenir un fenomen de masses, o les adaptacions fallides de La cinquena onada, Soc el número quatre i L’hoste –aquesta última una joia de trash involuntari a reivindicar. Dins d’aquests productes destinats als adolescents i que també aspiren a trobar el favor de tots els públics, la saga d’El corredor del laberint és la més sòlida. La seva proposta, a mig camí entre la muntanya russa d’acció pròpia dels blockbusters de Hollywood i les distopies cinematogràfiques provocatives dels anys 70, funciona raonablement bé. És més artesanal, efectiva i humil que les seves competidores.
El corredor del laberinto: La cura mortal és la tercera i última entrega de la franquícia, i deixant de banda algunes escenes d’acció reeixides, presenta una guerra entre adults i mil·lennials força explícita i d’evidents ressonàncies amb el món actual. El film de Wes Ball utilitza la imatgeria de les revolucions bolivarianes (molta atenció amb el personatge que interpreta el tarantinià Walton Goggins) per enfrontar-la a un seguit de dolents neoliberals que, a la recerca d’una vacuna contra un virus, es dediquen a dessagnar nois i noies de menys de 20 anys. Poca broma.
