El hombre que mató a Don Quijote

133 MIN. Regne Unit (2018)

El hombre que mató a Don Quijote

Direcció: Terry Gilliam

Guió: Terry Gilliam i Tony Grisoni

Amb: Jonathan Pryce, Adam Driver, Olga Kurylenko, Stellan Skarsgard

Crítica de cinema
Toni Vall

El Quixot d'un Terry Gilliam sense sentit de la mesura

Que El hombre que mató a Don Quijote sigui el disbarat que és no crec que es pugui qualificar de sorpresa. Per diversos motius. El primer, perquè Terry Gilliam ja fa uns quants anys que ha perdut la noció de l’autocrítica i l’autoexigència més enllà dels paràmetres que ell mateix es marca. No té filtres, no és capaç de discernir quin gag funciona i quin no va ni amb rodes, no té sentit de la mesura, ni sap calibrar l’homogeneïtat del conjunt. Ja fa temps que l’imaginari gilliamesc que ens va enlluernar amb Brazil, Les aventures del baró Munchausen i 12 micosha esdevingut poc sorprenent i, sobretot, enfarfegant. Els exemples més clars? Teorema zeroi Tideland. Avui ens trobem davant l’exageració màxima d’aquesta incapacitat.

I arribem al segon motiu: la culminació del projecte maleït de Gilliam quasi vint anys després de provar-ho per primera vegada, d’aquell desastre que ja és llegendari. Les imatges del film denoten la crispació del director, la profunda ferida i frustració que li va provocar aquell rodatge catastròfic. Resulta impossible descodificar els excessos visuals, verbals i estètics sense emparentar-los amb l’actitud megalòmana del seu creador i amb el seu flirteig amb l’infantilisme. Les al·lucinacions verborreiques que habiten en tot el metratge casen malament amb la capacitat innata de Gilliam per a la creació d’imatges poderoses, fins i tot precioses, que també demostra amb escreix en aquesta pel·lícula. Suggerir que Lost in La Mancha –l’excel·lent documental sobre l’aventura avortada de Gilliam– és sensiblement millor que El hombre que mató a Don Quijote potser és el judici més eloqüent que se’n pot fer.

El joc autoreferencial i metacinematogràfic que proposa el film amb el seu argument –la imaginació i la realitat, els personatges de carn i ossos i els de ficció– assoleix llimbs d’embarbussament inintel·ligibles i, cosa que és pitjor, de la més inoperant poca gràcia. Costa d’explicar la sinopsi amb una frase simple: un home que es creu Don Quixot confon un director publicitari amb Sancho Panza i tots dos inicien una aventura de salts en el temps i encontres amb els personatges i situacions imaginades per Cervantes a les pàgines de la seva obra literària.

Hi ha un altre aspecte que a algú li podria semblar anecdòtic però que també contribueix a torpedinar el conjunt: el càsting. Jonathan Pryce és una elecció interessant perquè ell mateix com a actor posseeix alguns intangibles d’alts i baixos quixotescos. Adam Driver no arriba a ser un miscasting, funciona per alimentar certa antipatia pel personatge, però com a Sancho es queda amb poc convincent. Francament irritant, en canvi, resulta l’absurd degoteig de pseudocameos: Jaenada, Mollà, López, De Palma... Si se’m permet acabar amb un judici de traç gruixut: quina mandra de gent!