'¡Qué guapa soy!' o les trampes del feminisme 'mainstream'

El 2001, els germans Peter i Bobby Farrelly van estrenar Amor cec, en què Jack Black s’enamorava d’una noia grossa interpretada per Gwyneth Paltrow mitjançant un encanteri, i ara, gairebé 20 anys més tard, a ¡Qué guapa soy!, Amy Schumer també necessita un cop de màgia per descobrir que la veritable bellesa no té res a veure amb les mesures perfectes dels anuncis publicitaris. El gir conceptual entre una pel·lícula i l'altra, aquest canvi del protagonista, que passa de ser un home a ser una dona, donaria per a un munt de tesis acadèmiques sens dubte excel·lents, però el salt a la direcció dels veterans guionistes Marc Silverstein i Abby Kohn no aprova l’assignatura de fer riure.

La història és una mica mandrosa i Schumer, que interpreta una jove que somia ser bonica i agradar a tothom, fins que un dia, després de caure a terra a classe de spinning, es pensa que és la nova Kardashian, està completament desaprofitada. Hi ha moments colpidors, per sincers i directes, com quan la protagonista està observant-se al mirall, sense cap efecte enlluernador que falsifiqui la seva imatge, però la pel·lícula cau en la pitjor de les trampes d’aquest feminisme mainstream que nodreix les autoestimes de noies en hores baixes mentre pretén que consumeixin nous productes de maquillatge per a dones lletges. Tal com sona.