Qué fue de Brad

101 MIN. Estats Units (2017)

Qué fue de Brad

Direcció: Mike White

Guió: Mike White

Amb: Ben Stiller, Austin Abrams, Jenna Fischer, Luke Wilson, Jemaine Clement, Michael Sheen

Crítica de cinema
Paula Arantzazu Ruiz

'Qué fue de Brad', fragilitat i egoisme masculins

En què pensa un home enmig de l'huracà de la crisi dels 50? Mike White, showrunner amb Laura Dern de la sèrie Enlightened i guionista d'algunes comèdies significatives de la dècada dels 2000, busca en Qué fue de Brad traslladar a la pantalla les petites agonies que turmenten un home comú que ho té tot però se sent frustrat quan revisa en què s'han transformat les seves ambicions de joventut.

Es tracta dels anhels d'un arquetipus masculí molt concret que hem vist en les dramèdies de Woody Allen i en els retrats gens complaents de Noah Baumbach –potser l'hereu més directe del sarcasme d'Allen–, pel·lícules sobre homes abstrets, insegurs o miserables, gairebé totes amb Ben Stiller com a protagonista. No per casualitat Stiller encarna el Brad del film de Mike White, perquè el còmic que es va fer famós amb Zoolander és avui dia el rostre de l'americà de classe mitjana sempre insatisfet amb la vida.

El cineasta de Califòrnia, però, no aconsegueix fer un perfil masculí tan subtil i amb tanta mala llet com els de Baumbach, tot i que encerta amb el diagnòstic sobre una societat americana cada cop més enverinada amb una certa idea de triomf econòmic i social, que ja no passa únicament per tenir diners sinó també per l'exhibició de l'opulència aconseguida. Més enllà d'aquesta masculinitat hiperbòlica amb la qual es compara el Brad i que funciona com a teló de fons, la pel·lícula pretén fer-nos còmplices de la poca destresa emocional del protagonista i de com projecta en el seu fill adolescent, a qui acompanya en un viatge per visitar diverses universitats de la costa est del país, les seves ansietats més intimes, en un relat que bascula entre el riure i la incomoditat. De vegades, el personatge de Stiller sembla un home blanc queixant-se de coses insignificants ("Tot això que expliques són problemes del primer món", li diu una amiga del seu fill en un moment del llargmetratge), però hi ha moments en què la seva fragilitat i el seu egoisme apareixen de forma directa i colpidora. I l'honestedat sempre és una gran virtut.