El llegat de Depredador segueix molt viu de la mà de Shane Black. El director, que va participar com a intèrpret en la pel·lícula original de John McTiernan de 1987 (era el primer a morir), ara s'encarrega de ressuscitar la criatura i situar-la al lloc que mereix dins la col·lecció de monstres de terror contemporani. I ho fa a través d'una pel·lícula que suposa al mateix temps un homenatge i també un cant d'amor al cinema dels anys 80.
Black va ser un dels artífexs de l'estil de l'època (ha firmat tots els guions de la saga Arma letal) i el seu és un cine masculí, gamberro, divertit i una mica bèstia. Tots aquests elements els ha rescatat per a l'últim episodi d'una saga que semblava una mica perduda i que necessitava un nou impuls creatiu.
El director (amb el guionista Fred Dekker, artífexs de la cult movie La brigada antimonstres) ofereix un còctel de rialles, aventures i ciència-ficció sense prejudicis amb un toc de sèrie B en què hi ha espai per als escorxaments, els nens superdotats, les científiques batusseres i una caterva de militars un pèl tarats que troben en el sàdic joc orquestrat per la bèstia caçadora una raó per fer una pinya de solidaritat hetero. Black se la juga amb l’humor, molt més políticament correcte del que estem acostumats, i també amb bones dosis de violència explícita esquitxada d’alguna pinzellada gore.
El ritme resulta sempre trepidant, no hi ha espai per al descans però sí per a una metralladora d’acudits autoparòdics, com el qüestionament del terme depredador per referir-se a la bèstia o la seva comparació amb l’estètica de Whoopie Goldberg.
Predator és una pel·lícula conscient de la seva natura, que per fi se sent orgullosa del que és i que potser per aquesta raó resulta tan atàvica i salvatge com al mateix temps irresistiblement gamberra i divertida.
