CINEMA
GEMMA CUADRADO

Porno, per un consum responsable

Un 30% de les dades transferides a través d’internet estan relacionades amb la pornografia. Què poden fer els consumidors per ajudar que sigui un espai de llibertat i no d’explotació?

Irina Vega, foto de Diego Vinezla per a Altporn4u / DIEGO VINEZLA Zoom

Les principals plataformes audiovisuals de contingut sexual reben més trànsit al mes que Netflix, Amazon i Twitter junts segons el Huffington Post, que també assegura que almenys un 30% de les dades transferides a través d’internet estan relacionades amb la pornografia, una indústria valorada en 97.000 milions de dòlars. Tot i això, el CIS afirma que dos de cada deu persones declaren no haver vist mai aquesta mena de continguts. ¿Diuen la veritat o es tracta d’un bon exemple de l’efecte tabú que genera el sector en la societat?

En els últims anys han proliferat les veus que, des de dins de la mateixa indústria, han provat de contribuir a eliminar l’estigma social que arrossega tot defensant la seva llibertat sexual, dignificant la professió i també denunciant la seva absoluta falta de regulació. La pornografia ètica i feminista està a l’ordre del dia, un concepte que va néixer a finals de la dècada dels 70 però que no ha sigut fins gairebé quaranta anys després que s’ha popularitzat.

Les diferents formes d’entendre la sexualitat van originar una enorme divisió dins el moviment feminista de l’època. Durant les anomenades guerres sexuals va néixer una tercera onada que defensava la llibertat de les minories davant l’autoritarisme sexual. Ellen Willis, una de les pioneres d’aquest corrent, sempre s’ha mostrat en contra de la censura dels patrons heteropatriarcals des de fora del moviment per evitar un sistema de control purità i massa allunyat dels grups afectats.

El porno ètic

En aquest context neix un tipus de pornografia que opta per la producció de representacions sexuals alternatives basades en la cultura del consens, mostrant el plaer femení com una prioritat, potenciant la naturalitat de l’acte sexual, evitant les escenes que puguin resultar denigrants per a qualsevol de les parts implicades, respectant els límits dels actors i tractant tota mena de pràctiques de manera inclusiva. Però també amb un compromís ètic que es tradueix en unes condicions legals dignes. Tot plegat amb l’objectiu de convertir la pornografia en una eina cultural i política en pro de la llibertat sexual i el feminisme.

“La pornografia ètica hauria de ser una simbiosi entre el respecte dels drets laborals dels seus treballadors i un canvi significatiu en la manera de plasmar els continguts sexuals”, assegura l’actriu porno, stripper i estudiant de dret Lucía Fernández. Per desgràcia no sempre és així. “Necessitem un sindicat i un conveni per poder exigir que es reconegui el treball sexual i se’ns pugui donar d’alta a la seguretat social com en una feina normal”, continua Anneke Necro, actriu i directora de porno feminista.

Condicions laborals

Però, ¿quina part hi ha d’utopia i quina de realitat? Les productores que defensen la pornografia feminista acostumen a oferir condicions laborals dignes per convicció però no perquè hi estiguin obligades. La inexistència d’un marc legal no només ajuda a contribuir a la mala imatge de la professió, sinó que també consent que el múscul més important de la indústria se’n despreocupi.

Això vol dir que en la pornografia mainstreamels sous i les condicions són molt més baixos. “Normalment paguen entre 300 i 400 euros mentre que a la indústria ètica pots arribar a cobrar fins a 750 euros per escena”, diu Irina Vega, directora i actriu porno, fundadora de la plataforma alternativa Altporn4u. El problema és que el percentatge d’aquest sector més just és encara molt baix i només una part dels treballadors de tot el sector se’n pot beneficiar. “La majoria són productores molt petites que et fan un contracte i t’abonen les proves d’ETS però després gairebé no et poden pagar”, explica Anneke Necro.

A més, en el porno generalista es cobra segons el gènere i el tipus d’escena, essent les relacions lèsbiques i interracials les més mal pagades. “Els homes cobren molt menys per dos motius: primer, perquè la carrera d’una dona s’acaba molt abans i, després, perquè creuen que per a nosaltres és més dur socialment”, continua l’Anneke. De manera que hi ha una discriminació positiva en favor de la dona que alimenta l’estigma social i negatiu cap a altres minories, entre més desavantatges com el fet que les proves mèdiques corrin a càrrec dels mateixos treballadors i que el tracte personal sigui tan fred que s’acabi perdent l’aurèola d’intimitat pròpia del sexe.

Contingut i valors

Però la pornografia ètica no només respecta els drets laborals dels seus treballadors, sinó que també es mostra responsable respecte als continguts que desenvolupa. “Molts guions feministes neixen a partir dels mateixos actors i no al revés. En el meu cas mai imposo res i modifico les escenes depenent dels gustos dels implicats perquè se sentin totalment còmodes rodant”, explica la directora Irina Vega.

La situació en la indústria del porno mainstream és, una vegada més, força diferent. “Fins que no arribes al rodatge no saps què gravaràs, vas totalment a cegues. Tens tot el dret de rebutjar una escena que et sembli denigrant, però has d’acceptar aleshores tot el que implica deixar-los tirats just en el moment de començar”, afegeix l’actriu Anneke Necro.

Educació sexual

Llavors, ¿en la pornografia tot s’hi val? “Absolutament no. No s’hi val el racisme, el masclisme, el classisme, però tampoc penso que es pugui utilitzar com a eina d’educació sexual. En cap cas s’hauria d’entendre com una forma d’aprendre a mantenir relacions perquè no té res a veure amb la seva finalitat, que és alimentar fantasies”, afirma Lucía Fernández.

Amb tot, la realitat a vegades dista molt de la teoria. Una enquesta recent al Regne Unit afirma que un 44% dels joves d’entre 11 i 16 anys utilitzen la pornografia per treure idees sobre el tipus de sexe que volen provar. Probablement la causa sigui que ara l’educació sexual a les escoles encara és ínfima i en el millor dels casos només atemoreix sobre possibles embarassos i contagis, però no inclou els sentiments ni les emocions que pot despertar l’acte sexual.

“Per desgràcia la pornografia és l’únic referent que tenen els joves sobre com funciona el sexe. Hem de ser conscients del poder que tenim, ens agradi o no, i per això hauríem de capgirar els valors que mostrem, explicar a les noves generacions la importància del consentiment, que és bàsic i en el cinema porno s’oblida massa vegades”, afegeix l’Anneke.

“Un adolescent que no ha practicat mai sexe pot interpretar malament segons quines escenes. Per això trobo important especificar que la gravació ha estat consentida o que es tracta d’un joc o una fantasia. Sempre ho afegeixo en tots els vídeos que produeixo, igual que molta altra gent del sector. Potser una bona manera seria crear un tipus de pornografia educativa molt específica i explicar-ho just abans de començar la pel·lícula”, opina l’actriu i directora Irina Vega.

El paper de la societat

Però no tota la responsabilitat sobre els valors que s’atorguen al sexe hauria de recaure en la indústria pornogràfica. La societat també hi juga un paper molt important. Consumir continguts de forma gratuïta a internet afecta directament les condicions dels seus treballadors. “Si no es valora el sector ni es paga per les pel·lícules és impossible millorar-lo”, afegeix la Irina. “Pagar és molt important però també donar-nos suport, venir a les conferències sobre porno feminista, deixar-nos parlar”, diu l’Anneke. “Necessitem que hi hagi un canvi, que s’accepti la nostra feina. Només així els empresaris de la indústria compliran les seves obligacions”, conclou la Lucía.

Criminalitzar la indústria pornogràfica no serveix per eliminar les coses que no ens agraden d’aquest sector, sinó que les acaba promovent i multiplicant. Els consumidors hi tenen més responsabilitat del que creuen. La descàrrega gratuïta de continguts, el consum d’escenes denigrants, el tabú al voltant del sector i l’estigma social que hi ha respecte a la professió no ajuden a impulsar-ne la regulació, cosa que es tradueix en unes males condicions per als seus treballadors. Amb pocs recursos és impossible canviar els valors dels seus continguts, de manera que s’incrementa la seva mala fama. Com un peix que es mossega la cua.