Resulta paradoxal que un film que explora la figura clàssica del doppelgänger i la vampírica dependència entre creador i públic pugui semblar, en algunes ocasions, no una obra autèntica, sinó una imitació gairebé perfecta. No una creació original de Polanski sinó la d'un fan avantatjat. La novel·la homònima de Delphine de Vigan en què es basa s'adapta com un guant a les obsessions del director de Chinatown: dos personatges femenins (una escriptora en crisi creativa i la seva màxima admiradora, convertida en la seva millor amiga i la més exigent) que es reflecteixen entre si, i espais claustrofòbics que són el tauler de pertorbadors jocs psicològics.
Aquesta acumulació de llocs comuns polanskians sembla que esquitxi també la posada en escena, plantejada com un grans èxits del cineasta polonès: una combinació complicada entre la irreverència grotesca de La Venus de les pells i el sobri control formal de L'escriptor. La pel·lícula alça el vol quan Polanski mostra la seva versió més perversa i juganera, recolzat en la barroca interpretació d'Eva Green, que converteix la seva fan Compte, "fan" és correcte (no s’ha de canviar per "femme") fatale en una versió impecable de Kathy Bates a Misery. L'ús constant del telèfon mòbil com a element de suspens pot fer-nos recordar que Olivier Assayas (Personal shopper) signa com a coguionista, però al final és Green, i la seva obsessió pels poders curatius del brou casolà, qui porta l’aigua al seu molí.
