A Plan de fuga, el nou thriller d’Iñaki Dorronsoro després de La distancia (2006), hi ha les dues principals maneres d’entendre avui dia el noir: d’una banda, el rutinari, el més televisiu, el relat policíac que potser no sorprèn gaire però que funciona en clau d’acció; de l’altra, el noir més clàssic, el que es fixa en les cicatrius dels personatges, el que cavalca al ritme d’una banda sonora densa i que busca la redempció dels protagonistes, tots ells, evidentment, malparits atrapats en un carreró sense sortida.
Plan de fuga ens mostra, en aquest sentit, un primer tram que té més a veure amb el primer patró de thriller i, de fet, el film arrenca enmig d’una reunió a comissaria, com si estiguéssim veient un capítol d’un serial que presenta un nou cas que s’ha de resoldre. Coneixem l’inspector en cap, l’agent jove i ambiciós, altres policies i els dolents de la pel·lícula, una màfia de l’est d’Europa que roba bancs i està ficada en assumptes immobiliaris bruts. Però a mesura que el llargmetratge avança i arriba a l’evident gir d’aquesta història, que revisa el mite del robatori perfecte –i que no cal revelar en la crítica–, és quan s’imposa l’altre model de noir i la brutícia atmosfèrica s’estén com una taca d’oli. Òbviament, el film acaba pagant un preu elevat amb aquest canvi de to –problemes amb les localitzacions, un muntatge una mica erràtic, versemblança en la continuïtat narrativa–, tot i que també, en aquest cas, el seu resultat és més atípic i, sobretot, més gratificant.
