CINEMA
X.S.P.

Philip K. Dick, el boig de la ciència-ficció

La seva novel·la ‘Els androides somien xais elèctrics?’ va inspirar ‘Blade runner’. En repassem l’obra, lligada a una vida turmentada

Philip K. Dick,  el boig de la ciència-ficció Zoom

De tota la colla de personalitats genials que van fer de la ciència-ficció un art major al segle XX -Ray Bradbury, Isaac Asimov, Arthur C. Clarke, Ursula K. Le Guin, Brian Aldiss o Frank Herbert-, n’hi havia un que estava veritablement boig. Nascut a Chicago el 1928 però californià d’adopció, Philip Kindred Dick és l’escriptor punk de la seva generació, una mena de Hunter S. Thompson de la ciència-ficció, protagonista gairebé sempre de les seves novel·les, amagat darrere de tot tipus d’ alter egos.

Marcat per la mort de la seva germana bessona -la va tenir d’amiga imaginària tota la vida- poques setmanes després del seu naixement i pel domini d’una mare massa protectora, Dick va patir malalties mentals des de ben petit. Una cosa que va bolcar en la seva obra i que, lluny de tenir efectes terapèutics, va fer que la seva paranoia anés en augment. Escrivint va combatre la neurosi constant i una agorafòbia mèdicament diagnosticada, però l’abús de les amfetamines i altres drogues per poder mantenir un bon ritme d’escriptura li va passar factura. Va creure que la CIA el perseguia i deia que podia parlar amb l’apòstol Sant Pau i que era capaç de matar un gatet utilitzant només el seu pensament.

Ara bé, Dick va convertir la seva al·lucinada existència i el seu estat constant de vigília en literatura. Va ser un mestre a l’hora d’ajuntar ciència-ficció, humor marcià, trames rocambolesques i la desesperació més absoluta. Era un misantrop, però en el fons volia estimar i ser estimat, com ho demostren els seus cinc matrimonis i, esclar, els posteriors divorcis. Un bon exemple dels paradisos artificials turmentats i emocionalment força reals que va ser capaç de crear el trobem a Ubik (1969), llibre on ajunta la sèrie negra clàssica -una de les seves senyes d’identitat- amb la ciència-ficció metafísica. El resultat és una història lisèrgica sobre el que és real i el que no -un altre dels seus leitmotivs- i l’estreta línia que separa la vida i la mort.

Figura de la contracultura dels anys seixanta i enemic declarat de Richard Nixon, Dick va negar el discurs oficial a les seves històries: no va donar res per segur -ni tan sols que el sol surti cada dia- i proposava com a alternativa un futur pròxim caòtic i desproveït d’empatia, on la gent no podria confiar en ningú -angoixa pura- i on se sobreviuria a base de pastilles contra l’esquizofrènia o associant-se a algun culte religiós o revolucionari. Una mica el que va fer ell mateix a la part final de la seva trajectòria vital quan, després de patir insomni durant mesos, se li va aparèixer un ésser diví al qual va batejar amb el nom de Zebra.

Terror a la intel·ligència artificial

Com si es tractés del revers tenebrós d’Isaac Asimov, l’autor de L’home al castell (1962) -fantàstica distopia sobre un món dominat pels nazis- tracta el tema de la intel·ligència artificial amb terror. Els robots solen ser els destructors de la humanitat: ho veiem al relat curt La segona varietat (1953), que s’anticipa a la saga Terminator, o amb els replicants d’ Els androides somien xais elèctrics? (1968), novel·la que va inspirar Blade runner (1982). Dick va morir als 53 anys víctima d’un atac de cor i poc temps després de veure una còpia de treball de la pel·lícula, una adaptació no gaire fidel -el material original és descregut i més obscur- però que va fer seva en reconèixer-hi el seu costat més sensible i emotiu. Una vegada mort, la seva figura va experimentar la història de sempre: va superar la seva condició de figura de culte i va entrar al mainstream.