Petra

107 MIN. Espanya (2018)

Petra

Direcció: Jaime Rosales

Guió: Jaime Rosales, Clara Roquet, Michel Gaztambide

Amb: Bárbara Lennie, Àlex Brendemühl, Marisa Paredes, Joan Botey, Petra Martínez, Carme Pla, Oriol Pla, Chema del Barco

Crítica de cinema
Paula Arantzazu Ruiz

'Petra': sacsejar un pare dèspota

La tragèdia grega, representació teatral que en paraules de Simone Weil posava en escena la maledicció hereditària que es transmet de generació en generació sense que els homes puguin fer-hi res, és el substrat d’on neix 'Petra', el nou llargmetratge de Jaime Rosales; un títol i un nom de dona que ens sonen una mica anacrònics i que de manera immediata assenyalen que el director de 'Sueño y silencio' es mou en les coordenades d’un cert classicisme. És una novetat majúscula, sens dubte, per a un cineasta que habitualment parteix de fonts vinculades a la realitat més pròxima ('La soledad', 'Tiro en la cabeza', 'Hermosa juventud') per modelar pel·lícules meticuloses i fèrries, fins i tot capritxosament fredes.

A 'Petra', però, l’estil alhora matemàtic i naturalista de Rosales no ha desaparegut i els experiments amb la càmera i el tempo de les escenes continuen presents, tot i que aquí els personatges tenen espai per agafar una mica d’aire i enfrontar-se al seu destí. El plantejament, en aquest sentit, és ben senzill i el relat, estructurat en capítols que no són ni cronològics ni consecutius, pivota al voltant de la figura del Jaume –patriarca i tirà, un artista roí, cínic i malvat– i de la jove protagonista, un element extern lluminós i redemptor que sacsejarà les estructures vitals d’aquest pare dèspota. L’arc pel qual es desenvoluparà la transformació dels personatges i el drama, d’altra banda, està ple de girs inversemblants –entre Sòfocles i la telenovel·la del migdia– i de certes decisions de direcció que busquen fugir del registre típic d’aquest tipus de narracions, com si fossin temptatives per a un nou model estètic de tragèdia. Són qüestions d’estil discutibles que no aconsegueixen, malgrat tot, eclipsar les interpretacions d’un planter especialment inspirat, des del no professional Joan Botey fins al duo de dones protagonistes, unes potents Bàrbara Lennie i Marisa Paredes.