En el llit de mort, la mare de Joan Ximénez 'Petitet' va fer prometre al seu fill que faria pujar la rumba catalana a un gran escenari, preferiblement el del Liceu, envoltada d'una orquestra simfònica. Problema número 1: el radi d'influència d'aquest 'palmero' difícilment arriba a un teatre líric. Problema número 2: el protagonista està afectat per una rara malaltia neuromuscular, cosa que li fa desaconsellable participar en un projecte tan ambiciós.
Carles Bosch va detectar una història potent en l'odissea del Petitet, i n'ha realitzat una crònica empàtica, propulsada per la incombustible energia del personatge central, director d'un conjunt de músics antitètics que no pot evitar la fricció entre la disciplina dels professionals de formació clàssica i les llibertats que es prenen els gitanos. Quan finalment els veiem a tots junts davant del públic, ningú sembla capaç d'explicar com s'ho han fet per culminar l'empresa.
Aquesta narrativa miraculosa li funciona bé a Petitet, però la il·lusió emocionant desvia la mirada dels interrogants socioculturals que du el forro de la pel·lícula: ¿per quina raó el Liceu accepta complir la promesa d'un artista relativament desconegut i de carrera difusa? I, sobretot: què hi ha darrere del desig de prestigiar un gènere popular a través d'una mixtura estètica que tots els implicats en el concert semblen assumir que no acaba de rutllar?
