Els cinc anys que separen Pacific Rim (2013), de Guillermo del Toro, de la seqüela dirigida per Steven S. DeKnight semblen una eternitat comparats amb les dinàmiques actuals de producció de derivats serials d’un film, i diuen molt, d’altra banda, del poc interès de la indústria per continuar amb l’univers de monstres (kaijus) i robots (jaegers) creat pel guanyador de l’Oscar per La forma del agua. Potser perquè aquella pel·lícula, un estrany blockbuster d’autor que semblava una perversió de Transformers, no va ser entesa –com a mínim en el seu vessant humanista–, o potser perquè Hollywood tenia altres plans sobre la taula, l’empremta de Del Toro en aquesta tendència sobre bitxos destructors i supermàquines ha quedat en res. Oblidin-se de la poesia: a Pacific Rim: Insurrección totes les decisions i totes les imatges van cap a un únic destí, veure criatures alienígenes combatre contra robots gegants, malgrat l’embolic narratiu en què es fica el llargmetratge.
No és que el treball de Steven S. DeKnight sigui un desastre absolut, perquè, de fet, les seves ambicions són bastant modestes, tal com deixa clar el protagonista Jake Pentecost (John Boyega), en el pròleg del film: “Jo no soc com el meu pare”. Però aquesta seqüela dispara cap a massa llocs diferents i no l’encerta gairebé mai. Un verdader totum revolutum que ens parla del camí de redempció del Jake, un prometedor pilot transformat en delinqüent que, a més, és fill de l’home que es va sacrificar per la humanitat fa deu anys, quan es lliurava la gran guerra entre humans i àliens. A mesura que avança, el film va mutant en una delirant sèrie B, on, resumint una mica pel broc gros, els Power Rangers lluiten contra un mad doctor aliat dels extraterrestres. Un festival del cinema trash si no fos perquè DeKnight, que s’estrena com a director d’un llarg amb aquest film, no aconsegueix donar-hi la lluentor i la consistència necessàries.
Generació militaritzada
Una de les idees més suggestives de Pacific Rim: Insurrección, no obstant, té a veure amb els protagonistes i al mateix temps amb el potencial públic de la pel·lícula, els nois i noies de la Generació Z. No és cap secret que el target d’aquestes produccions d’acció futurista són els adolescents, però el film de DeKnight confirma el retrat generacional que va posar en circulació el cicle de films young adult distòpics, sobretot Els jocs de la fam, quan ens parlava de joves sense lligams amb una capacitat de reacció militar sorprenent. Familiaritzats amb les qüestions tecnològiques més sofisticades, aquesta nova generació ha crescut esperant una guerra, perquè el cinema ha estat preparant-los des de ben petits. La paraula inquietant es queda curta.
