En l’assalt de Netflix al panorama del cinema d’autor contemporani, Okja hi juga un paper rellevant. A diferència de l’acabada d’estrenar Máquina de guerra, protagonitzada per Brad Pitt, aquí l’estrella principal no és un actor o actriu de Hollwood, sinó un director coreà. I és que, malgrat la presència de figures com Tilda Swinton o Jake Gyllenhaal en papers secundaris, el nom que dona sentit a Okja és el de Bong Joon Ho, un dels grans directors de cinema de gènere del segle XXI, autor de títols emblemàtics del circuit de festivals com el thriller criminal Memories of murder, la pel·lícula amb monstre The host o la faula de ciència-ficció Trencaneu (Snowpiercer). És el segell de qualitat de Bong –autor d’una obra d’esperit popular, textures opaques i ressonàncies polítiques– el que va portar Okja fins a la competició oficial del Festival de Canes, on la pel·lícula va ser rebuda amb calidesa per la crítica internacional, tot i que alguns adeptes al cinema del coreà hi vam trobar a faltar l’acidesa i complexitat moral que ha caracteritzat els seus millors treballs.
Substituint la lluita de classes de l’extraordinària Snowpiercer per una batalla de consciències igual de grotesca, però menys implacable, Bong recupera a Okja el missatge ecologista de The host, filtrat aquí per l’emotivitat del cinema de Steven Spielberg. La melositat de certs fragments de la pel·lícula pot sobtar si tenim en compte el to sinistre i l’humor negre que acostumen a caracteritzar l’obra de Bong, tot i que aquest gir cap a l’amabilitat respon a la lògica d’un relat que presenta com a nucli narratiu el vincle fraternal entre una nena òrfena criada a les muntanyes de Corea del Sud i un porc gegant que podria haver imaginat Hayao Miyazaki, però que, en la ficció, ha estat creat al laboratori d’una companyia agroquímica que persegueix una inquietant utopia capitalista: aconseguir que els consumidors s’enamorin de l’animal que després es menjaran gustosament.
Plantejada com una sàtira sobre la mesquinesa de les grans corporacions i el narcisisme de la societat actual –en clau de sèrie B a l’estil John Carpenter–, Okja excel·leix en unes escenes d’acció que acceleren el relat i que fan gala d’un ús magistral del pla general (una de les especialitats de Bong) i del fora de camp (essencial per a la gestió del suspens). Per desgràcia, l’excés caricaturesc i un cert maniqueisme en la confecció d’herois i malvats acaben limitant la inventiva i la riquesa expressiva d’un director que gairebé sempre ha trobat en la figura de l’antiheroi l’eix central de la seva visió fatalista del món modern.
