Un lugar tranquilo

95 MIN. Estats Units (2018)

Un lugar tranquilo

Direcció: John Krasinski

Guió: Scott Beck, John Krasinski, Bryan Woods

Amb: John Krasinski, Emily Blunt, Noah Jupe, Millicent Simmonds, Cade Woodward, Evangelina Cavoli, Ezekiel Cavoli, Doris McCarthy

Crítica de cinema
Xavi Sánchez Pons

No facis soroll si no vols morir a ‘Un lugar tranquilo’

Aquests últims anys hem vist un munt de pel·lícules que barregen la ciència-ficció i el terror en un entorn postapocalíptic. Ara bé, cap de tan rodona com Un lugar tranquilo. Dirigida, coescrita i interpretada per John Krasinski (sí, el Jim Halpert de la sèrie The office), fa servir el còctel de gènere de manera intel·ligent i equilibrada com a exercici de suspens i de tensió i com a drama familiar. El film situa l’acció en un món destruït per uns monstres d’origen desconegut que ataquen quan senten sorolls forts. I ens explica el relat de supervivència d’un matrimoni i els seus dos fills, un d’ells una nena amb problemes d’audició. Krasinski, aplicant la dita que els bons films de terror han de ser primer drames sòlids amb conflictes i personatges ben construïts, dibuixa amb encert i senzillesa els dilemes morals a què s’enfronten els protagonistes per sobreviure: els dubtes i la impotència del pare a l’hora d’assegurar la total protecció de la seva família, el xoc entre el pare i la filla gran, a qui sobreprotegeix, les pors del fill petit o el compromís de la mare per mirar cap endavant i per mantenir certa calidesa a l’apocalipsi.

Un lugar tranquilo, allunyada de la grandiloqüència dels blockbusters i amb un pressupost modest, recupera l’economia narrativa del millor terror de sèrie B i convenç quan es converteix en un tren de la bruixa i en un relat extrem de supervivència. Els referents de Krasinski van de La guerra dels mons de H.G. Wells a Els ocells d’Alfred Hitchcock, i es revela com un alumne avantatjat de M. Night Shyamalan en reutilitzar els mecanismes clàssics del suspens. I és que la planificació i la resolució de les set pieces centrals és prodigiosa. És més, la que inclou un dels parts més agònics de la història del cinema i culmina amb uns focs artificials, remet tant al Brian De Palma d’Impacte com a l’Andrzej Wajda de Cendres i diamants.