Crítica de cinema
Cultura Cinema 11/11/2016

No culpes al karma...

Paula Arantzazu Ruiz
2 min
No culpes al karma...

La nova comèdia romàntica espanyola serà hipster o no serà. Després de les incursions en aquest gènere de Leticia Dolera (Requisitos para ser una persona normal) i Manuela Burló (Cómo sobrevivir a una despedida ) i segons aquest postulat de modernitzar el fulletó romàntic, a No culpes al karma de lo que te pasa por gilipollas Maria Ripoll adapta el bestseller juvenil de Laura Norton per parlar-nos del clàssic noia maldestra coneix noi maquíssim però sensible, però amb més encerts que els recents exercicis d’aquest estil.

L’experiència darrere la càmera de Ripoll és, per fortuna, un grau, malgrat que no sembla del tot suficient per fer-nos creure que un altre tipus de comèdia romàntica és possible. En alguns moments, pocs, No culpes al karma ens fa pensar que busca una nova via. Són instants que no tenen res a veure amb les puerils escenes protagonitzades per la veu en off de la Sara (Verónica Echegui), com tampoc aquells en què la noia es fixa en el modelat cos de l’Aarón (Álex García), el seu amor platònic, compromès amb la seva germana, o els que ens fan creure que al barri de Malasaña de Madrid la vida és de color pastel. És quan la història es fixa en el procés de transformació de la Sara, un personatge que no sap com trobar la seva veu pròpia, que la pel·lícula agafa una mica més de força. No s’entén, llavors, com aquesta idea queda sepultada tan aviat sota les capes d’estètica cupcake i de romanticisme d’anunci; un vernís narratiu grumollós que transforma qualsevol fantasia en un espectacle fals.

stats