Crítica de cinema
Cultura Cinema 09/05/2018

‘Niñato’, crua radiografia de la supervivència

Manu Yáñez
2 min

Construïda amb delicats filaments documentals, però teixida amb fermes puntades de ficció, Niñato utilitza els rituals quotidians d'un peculiar nucli familiar –capitanejat per un raper, David Ransanz, àlies Niñato, que comparteix sostre amb els seus pares, la germana i els fills– com a caixa de ressonància de múltiples problemàtiques socials i estratègies fílmiques. La càmera distant, però alhora indiscreta, d'Adrian Orr genera una sensació de verisme extrem, mentre que aquesta mateixa immersió en una realitat vibrant allunya el film de les formes del documental més tradicional. Sempre atenta a les cadències del dia a dia, i extremadament sensible als petits conflictes familiars que el cinema nord-americà ha convertit en pur espectacle, Niñato commou no només per la batalla íntima (antièpica) dels seus protagonistes, sinó també per la seva aura de projecte artesanal, en què la veritat sorgeix gràcies a la forta complicitat entre el cineasta i els seus personatges/interlocutors.

L'estimulant recerca cinematogràfica d'Orr arrela en el realisme rigorós del germans Dardenne –sempre al·lèrgic als judicis de valor més simplistes– i en el tractament de l'espai (al límit de l'abstracció) del japonès Yasujirō Ozu, per a qui l'entorn domèstic era una font inesgotable de misteri i gestos transcendentals. De fet, a Niñato, el que està en joc no és res anecdòtic, com podrien fer pensar els 72 minimalistes minuts del film (que deixen amb ganes de més), sinó tot el contrari. El retrat transparent que proposa Orr de la recerca de la dignitat personal i l'enteresa anímica en circumstàncies adverses –penúries econòmiques, absència materna, falta d'assistència social, dificultat per compaginar els deures familiars i les responsabilitat paternes– acaba convertint Niñato en una crua radiografia de la supervivència material i emocional com a forma d'heroisme contemporani.

stats