La fotografia de Mug deixa fora de focus tot allò que s’escapa del centre de l’enquadrament. Amb aquesta peculiar elecció de posada en escena, la directora Malgorzata Szumowska i el seu coguionista i director de fotografia, Micha Englert, potser volen traduir visualment l’estretor de mires del poblet polonès on transcorre el relat, però es tracta d’un recurs d’escassa utilitat dramàtica que exemplifica els mals d’una proposta alhora senzilla i sobrecarregada.
D’una banda, Mug s’inspira en la construcció d’una colossal (i kitsch) estàtua de Jesús, a través de la qual Szumowska satiritza els interessos de l’Església a Polònia. Però, sobretot, el film és la història patètica del Jacek, un afable heavy que es passeja amb cotxe escoltant Metallica a tot volum –excepte quan balla Gigi D’Agostino amb la seva enamorada– i somia en marxar a viure a Londres. Tot canvia quan el Jacek, treballant en la construcció de l’estàtua, té un accident que el força a sotmetre’s a un trasplantament de cara. Portant, literalment, el rostre d’un altre, el Jacek passa de ser un inadaptat per elecció pròpia a esdevenir un estrany dins la comunitat. La (relativa) bona disposició amb què el protagonista accepta l’infortuni esperpèntic fa que la pel·lícula no es precipiti en el drama sensacionalista, però també obre la porta a un humor estrany que sacrifica la punteria en favor de la venda a l’engròs de situacions grotesques.
