Muchos hijos, un mono y un castillo

88 MIN. Espanya (2017)

Muchos hijos, un mono y un castillo

Direcció: Gustavo Salmerón

Guió: Gustavo Salmerón, Raúl de Torres, Beatriz Montañez

Amb: Julita Salmerón i Gustavo Salmerón

Crítica de cinema
Gerard Casau

'Muchos hijos, un mono y un castillo', en honor a la mare

Sempre he sentit simpatia pels directors que, com Scorsese o Almodóvar, gaudeixen filmant les seves mares com un contrapunt càlid i espontani a la rigidesa de la ficció professional. A Muchos hijos, un mono y un castillo Gustavo Salmerón va un pas més enllà, i aixeca la pel·lícula en honor a la seva mare, Julita.

Tot va començar quan l’actor de Mensaka va prendre consciència del carisma de la matriarca, i de la lapidària naturalitat amb què deixa caure reflexions i estrafolàries vivències personals. A partir d’aquí, 14 anys de filmacions insistents que han pres la forma d’un conte documental, protagonitzat per una dona que va fer realitat el seu somni de tenir “molts fills, un mico i un castell”, i travessat per la recerca de la vèrtebra d’una àvia assassinada a la Guerra Civil, extraviada entre la munió de capses i objectes que són la biografia sentimental d’aquesta octogenària que defensa les seves excentricitats amb formidable dignitat.

Muchos hijos... asseu l’espectador a la taula d’una família caòtica sense que les seves dinàmiques el facin sentir estrany, potser perquè les imatges casuals de la cinta contenen la reconeixible memòria genètica del cinema espanyol: de l’esperpent berlanguià a l’efervescència verbal almodovariana, passant per un crepuscle d’ideologies espinoses que porta al film un inesperat eco d’El desencanto.