Most beautiful island

80 MIN. Estats Units, Espanya (2017)

Most beautiful island

Direcció: Ana Asensio

Guió: Ana Asensio

Amb: Ana Asensio, Natasha Romanova, Larry Fessenden i Caprice Benedetti

Crítica de cinema
Gerard Casau

'Most beautiful island', horror a la gran metròpolis

El més fàcil seria parlar de Most beautiful island com d'una pel·lícula tallada en dues parts clarament diferenciades. La primera, una crònica urbana frenètica, en la qual una noia espanyola que sobreviu sense papers a Nova York enllaça una feina efímera amb una altra (des de cuidar uns nens fins a repartir publicitat d'un restaurant vestida de gallina sexi), travessant la ciutat com si estigués fent una cursa d'obstacles sense final. La segona, una peça de suspens tèrbol, on la mateixa noia cau en una situació de perill i tensió extrema (cosa que justifica la presència del film a l’últim festival de Sitges). Però explicar aquest punt de gir com una divisió seria trair l'esperit de la proposta, ja que Ana Asensio –directora, guionista, coproductora i protagonista: autora total, en definitiva– ha concebut el segon segment com una conseqüència indissociable del primer. Per això l'itinerari que segueix el seu personatge, Luciana, està puntuat de detalls inconnexos que van creant un clima d'inquietud, com per exemple la desagradable descoberta d'un exèrcit de paneroles que s'escapoleixen per una paret esquerdada, que manifesta la fina línia que separa la quotidianitat del personatge d'una realitat subterrània i viscosa.

Tot i que Most beautiful island està plantejada, per damunt de tot, com una manifestació extrema de les angoixes i penúries que Asensio ha viscut a la bulliciosa metròpolis, la decisió de fer desembocar les vivències d'una immigrant en un territori d'horror dominat per una elit benestant també fa passar la història d'una dimensió personal a una de col·lectiva. Resulta difícil veure la pel·lícula avui i no pensar en la situació dels estrangers sota les hostils polítiques de Trump, potser perquè sabem que el cinema de gènere té el do de copsar les inquietuds contemporànies, fins i tot quan els seus autors tenen el cap en una altra banda.