Morir

104 MIN. Espanya (2017)

Morir

Direcció: Fernando Franco

Guió: Fernando Franco, Coral Cruz

Amb: Marian Álvarez, Andrés Gertrudix, Iñigo Aranburu

Crítica de cinema
Gerard Casau

‘Morir’, la mort com a procés

Al cinema, la mort sol ser un esdeveniment impactant i/o lacrimogen. Però a Fernando Franco aquesta concepció li interessa més aviat poc, i ha preferit explicar la mort com un procés. Inspirant-se en una novel·la d’Arthur Schnitzler ‒i potser amb La gueule ouverte de Maurice Pialat com a referent fílmic‒, Morir se centra de manera equitativa en qui ha de patir la fatalitat i en la persona que l’acompanya en el trajecte: la consciència del poc temps que els queda junts no fa les coses més intenses per al Luis i la Marta, però sí més penoses. I a mesura que el seu cos es debilita, ell es refugia en una actitud passiva-agressiva, i ella aguanta els cops amb estoïcisme, però també amb una creixent impaciència perquè la situació arribi a un desenllaç definitiu.

Tant Morir com l’anterior La herida fan palesa l’experiència com a muntador de Franco: ens trobem davant d’un cineasta que sap organitzar un discurs formal i rítmic homogeni, i que és conscient del pes que pot tenir la durada d’una imatge o d’un tall a negre. Tot i això, la seva última proposta peca d’una arquitectura dramàtica que evidencia les intencions autorals. Per això, la decisió ferma (i lloable) d’erradicar l’espectacularitat en l’exhibició luctuosa acaba resultant menys creïble del que voldríem, i neutralitza tota tensió interna que puguin estar experimentant els personatges.