El director Peter Berg i l’actor Mark Wahlberg formen una de les parelles de fet cinematogràfiques més destacades de l’última dècada. I és que junts han aconseguit donar nous aires i frescor a l’acció made in Hollywood. Els seus tres primers films estaven basats en fets reals, i combinaven amb equilibri espectacle pirotècnic, bones idees de posada en escena (l’acció com una experiència immersiva) i un revisionisme de la història recent nord-americana que no feia judicis morals (L’únic supervivent i Dia de patriotes) o que es convertia en cinema de denúncia (Marea negra). A Milla 22 es produeix un canvi important, ja que el tàndem format per Berg i Wahlberg aposta per una història de ficció que, tanmateix, ressona al present: la guerra contra el terrorisme global i les clavegueres del govern dels Estats Units.
Milla 22, tot sigui dit, és la pel·lícula menys brillant del duet, ja que sacrifica la versemblança per un esperit recreatiu que recupera el cinema d’acció més disbauxat, trepidant i ultraviolent dels anys 70 i 80. Ara bé, la missió impossible que planteja –escortar un dissident polític (un explosiu Iko Uwais) de l’ambaixada dels Estats Units a Indonèsia a un aeroport perquè pugui escapar-se del país en avió– serveix per construir un sorprenent joc de miralls entre la guerra bruta de l’espionatge i el cinema, dues arts que es basen en l’artifici i en l’engany elaborat.
