‘Mi querida cofradía’, espurnejada de detalls almodovarians

Amb una estètica cuidadíssima, notable capacitat tècnica i gran precisió sobre on posar la càmera i per què, Mi querida cofradía seria molt millor amb un guió una mica més ben treballat, si sabés si vol ser una pel·lícula feminista o un quadre de costums. O totes dues coses. És llàstima aquesta indefinició, perquè a Marta Díaz se li endevina bon ofici i un pols fílmic molt interessant. Es perd la trama en rampells vodevilescos que no li injecten valor més enllà de l’anècdota i d'una comicitat tirant a tronada. Les escenes exteriors tenen molta força i, en canvi, tot el tram dins el pis de la protagonista es fa feixuc i no té ritme. Per explicar la història d’una dona entregada a la seva estimada confraria i atrapada entre les maquinacions per apartar-la, potser hauria resultat més eficaç i atractiu tenir més clar el to i el valor dels interessants recursos expressius posats al seu servei. Té interès la mirada sobre la dona, singularment en els temps convulsos i decisius que vivim. La plena actualitat ajuda a completar el discurs i la profunditat d’una obra bastant estranya, desigual, coixa, espurnejada de detalls almodovarians –la filla i la veïna– i amb una fortíssima realitat protagonista en la figura, la veu i la presència de la gran Gloria Muñoz, actriu de raça, orgànica, habitada de veritat.