Mi obra maestra

100 MIN. Argentina (2018)

Mi obra maestra

Direcció: Gastón Duprat

Guió: Andrés Duprat

Amb: Guillermo Francella, Luis Brandoni, Raúl Arévalo, Andrea Frigerio, María Soldi, Alejandro Paker, Pablo Ribba, Roberto Peloni

Crítica de cinema
Paula Arantzazu Ruiz

'Mi obra maestra', quan només la mentida ens pot ajudar

Amb 'Mi obra maestra'ja són quatre les pel·lícules en què Gastón Duprat explora les contradiccions, enganys i qüestions absurdes que envolten el món de la cultura contemporània, i en aquesta nova ocasió l’argentí ho fa amb la història de dos amics sota el format d’una 'buddy movie'd’humor negre que arrenca proposant-nos l’enfrontament entre els protagonistes i continua com a comèdia d’intriga amb dos girs de guió que no cal revelar. Segurament Renzo Nervi, un artista misantrop que no està disposat a vendre’s interpretat per un magnífic Luis Brandoni, és dels personatges més divertits i odiosos que veurem aquesta temporada, malgrat que els seus dards enverinats de cinisme i veritat esquitxen la seva relació amb Arturo Silva, el seu galerista i l’únic amic que li queda, entossudit a fer que el pintor s’obri una mica als gustos del mercat de l’art actual.

La integritat ètica no trigarà, malgrat tot, a desaparèixer, perquè el negoci de l’art, tan frívol, voluble i hipòcrita, tal com ho planteja Duprat, permetrà a aquests dos personatges celebrar unes actituds de picaresca en les quals no costa reconèixer certes corrupteles de l’Argentina d’avui dia. Entre la sàtira i les rialles de traç gruixut, el cineasta ens parla, en última instància, d’un sistema fraudulent en què només la mentida ens pot ajudar a sobresortir. Fa gràcia, però és un missatge inquietant.