McQueen

111 MIN. Regne Unit (2018)

McQueen

Direcció: Ian Bonhôte, Peter Ettedgui

Guió: Peter Ettedgui

Amb: Alexander McQueen

Crítica de cinema
Eulàlia Iglesias

'McQueen', el punk que va regnar a les passarel·les

El suïcidi d'Alexander McQueen l'any 2010 va commoure un món, el de la moda, que aquest dissenyador havia sacsejat amb una personalitat insòlita i unes col·leccions trencadores. El britànic tenia 40 anys quan va acabar amb la seva vida, pocs dies després de la mort de la seva mare. La seva trajectòria meteòrica, de créixer en un barri popular de Londres a regnar a les passarel·les més prestigioses, recorda la de certes estrelles del rock'n'roll més que no pas la dels clàssics modistes d'alta costura. Provinent d'una família nombrosa de classe obrera, es va espavilar per fer-se un nom sense un duro a la butxaca. Amb un talent innat i després de picar molta pedra, només li va caldre que una caçatalents com Isabella Blow l'apadrinés perquè se li obrissin les portes arreu. Sense abandonar la seva pròpia firma, aquest jove d'essència punk va acabar de director artístic de Givenchy.

Ian Bonhôte i Peter Ettedgui li dediquen ara un documental en què participen persones properes a McQueen, com la seva germana Janet i el seu nebot Gary, i col·laboradors de confiança com el mallorquí Sebastián Pons, que aporta bona part del metratge més íntim. McQueen va saber connectar amb l'aire dels anys 90, aquella època en què a la Gran Bretanya es van consagrar Damien Hirst i companyia en l'esfera de l'art contemporani, i Peter Greenaway exercia de gran popa del cinema nacional; un moment en què la provocació va esdevenir l'última tendència entre les elits de l'art postmodern. El documental no explora directament aquestes connexions estètiques, però no per casualitat la música de Michael Nyman acompanya les imatges. A partir d'una declaració de Blow, “McQueen és el nou Saint Laurent”, la pel·lícula sí que relaciona la seva figura amb la del primer dissenyador que va introduir en la moda influències d'àmbits aliens com les avantguardes plàstiques.

McQueen s'estructura a partir dels títols de cinc de les seves col·leccions, que apel·len a relats històrics i populars carregats de sang, violència contra les dones i dolor. La narrativa d'ascens i caiguda al voltant del protagonista també remarca la intenció dels directors de situar el britànic no en l'òrbita dels dissenyadors convencionals sinó en la dels genis de vida tràgica que acaben destruïts pel mateix univers on creien regnar. Els cineastes saben equilibrar la fascinació per un artista singular amb el retrat humà de les seves contradiccions (l'estilització per no semblar tant de classe obrera, la traïció a Blow...) i la crítica al vessant més devorador de la indústria de la moda. Sobretot en la primera part, el film, a més, es mostra coherent en el seu ritme amb aquella acceleració pròpia dels 90 que també va marcar la vida i la carrera de McQueen.